Anna Calvi
Respirant rock dins el vermell
Un contundent 'tic tac' com si es tractés d’un rellotge vell de paret dóna entrada a un vibrant solo de guitarra. És Anna Calvi arrencant els crits de la gent. No es presenta, ni parla. Tan sols un posat seriós i elegant amb una mirada penetrant (fins i tot m’atreviria a dir desafiant) omple l’escenari i comença amb "Indies or paradise" tema del seu últim treball Hunter. Només l’acompanya un bateria i una teclista. De fet, no li cal més, els solos de la seva Telecaster fan que soni molt poderosa.
Com vinguda directament dels anys 80 tant pel seu look vermell i negre (i sabates de la taló) com la seva musicalitat, continua amb temes com "Nothing lasts". O altres com "Don’t beat the girl out of my boy", on deixa admirat al públic amb un crit final.
Recupera cançons com "Suzanne & I" o "I’ll be your man" on cau de genolls al terra quasi abduïda per el fum, la llum vermella de l’escenari i el seu solo, deixant que la gent gairebé la toqui. Son 50 minuts de concert i Anna Calvi sap molt bé com jugar amb la veu, des de la sensualitat d’un xiuxiueig a un cant líric passant per un crit del més estil pur rocker.
