Buhos

Fotografia: Bernat Almirall

Pocs minuts abans de les set de la tarda, una cua d’adolescents donava la volta a Razzmatazz. El concert de Buhos estava marcat com la presentació de La gran vida (Música Global, 2018), tot i que els penedesencs ja havien fet preestrenes a Salt, Barcelona i Villarrobledo. Les més de 2.000 entrades disponibles s’havien exhaurit amb dos mesos d’antelació en una nova mostra de l’èxit que ha aconseguit en els últims anys el grup.

El cantant Guillem Solé acabaria reconeixent en el concert que els ha costat molt arribar fins aquí: "Després de tants anys arrossegant-nos, mai hauríem pensat que el premi fos tan gros". I és que poc té a veure el moment actual de Buhos amb el que vivien quan publicaven Rebelión en la plaza (Autoeditat, 2007), Radiobuhos (Autoeditat, 2009) o Cau la nit (Desconcert, 2012), discos que han desaparegut completament del mapa i ja no es troben ni a Spotify, ni a la seva pàgina web, ni molt menys en els directes -només “Birres” resisteix en el repertori.

Ara Buhos viu un moment immillorable, és un dels grups de referència de la música festiva del país i gudeix d'un èxit envejable entre els adolescents. Prova d’això en va ser l’estrena d’aquest dissabte a Razz. Els joves començaven a omplir una sala que ja quedaria plena durant l’actuació dels bascos En Tol Sarmiento, que aconseguien animar el públic amb temes com “¿Dónde està?” i amb missatges en català donant suport a la situació social i política de Catalunya.

Quan faltaven vint minuts per a les nou del vespre arribava el moment de Buhos. Guillem Solé entrava a l’escenari, birra en mà, i amb una samarreta en suport a Oriol Junqueras per entonar els primers versos de “La última y nos vamos”. Durant hora i mitja de concert, anirien enllaçant temes un darrere l’altre, sense pausa i amb el públic totalment entregat en tots ells.

Potser pels concerts previs a la gran presentació o potser per la bona sintonia del grup amb els seus seguidors, però es feia impossible diferenciar els temes nous dels antics. El públic cantava de la mateixa manera "Toca Hamelin" que "La gran vida" o "Bala del temps". Totes les cançons eren corejades de la mateixa manera, amb una intensitat màxima, sense deixar passar el temps d’adaptació que normalment requereixen els temes nous en els directes.

A partir dels vint minuts d’actuació, l’escenari va a començar a ser una desfilada d’amics que s’apuntaven a la festa. Gerard Aledo (Animal), Doctor Prats, Nil Moliner, Suu o Kelly Isaiah (Koers) van ser alguns dels músics que van acompanyar Guillem Solé a les veus. “Tenim molts amics i avui volem que hi siguin tots”, assegurava. Però era igual si cantava Solé, Sr Smizz o Nil Moliner, perquè a la sala pràcticament només es sentia la veu de les 2.000 persones que havien exhaurit les entrades. Cantant a l’uníson i amb una potència descomunal, el públic feia ressonar Razzmatazz a cada cançó.

“Els nostres tambors” es convertia en un clam a favor de la llibertat dels presos polítics i de suport als exiliats. Els crits de llibertat sonaven com poques vegades a la sala barcelonina: “que ressoni a Estremera”. Minuts més tard, el caduc "Otegui està entre reixes" de “Volem guanyar” es convertia en un actualitzat "Junqueres està entre reixes". El clam de llibertat seria constant durant tot el concert i els crits d’“independència” i “els carrers seran sempre nostres” sonarien en més d’una ocasió.

Mentrestant, seguia la festa. Amb “Barcelona s’il·lumina” s’encenien els llums dels telèfons i el grup mirava incrèdul des de l’escenari el fenomen que havien aconseguit crear. Dos mil ànimes cantaven a capella la tornada de la cançó mentre a l’escenari hi feia acte de presència Joan Rovira, l’últim músic que sortiria a col·laborar. Després d’una hora i mitja intensa, el concert no podia acabar de cap altra manera que amb “Volcans”, el single del nou disc que s’ha convertit en èxit de visualitzacions a Internet. Buhos s’havia enlairat a Razzmatazz i es consolida com un dels grans grups del moment entre els joves.