Canet Rock

El Canet Rock va néixer ara fa 43 anys, encara sota la dictadura franquista, com un espai de llibertat i reivindicació. Segurament, pocs s'haurien esperat llavors que, més de quatre dècades després, encara fos necessari seguir reivindicant la llibertat des del Pla d'en Sala. Enguany, el primer Canet Rock post-1 d'octubre no podia passar per alt la situació política i convidava a l'escenari els familiars dels presos polítics. "Volem veure sortir el sol plegats i en llibertat", demanava Blanca Bragulat, dona de Jordi Turull, enmig d'una marea groga.

Era la dosi reivindicativa d'un festival que esclatava a crits de 'Llibertat presos polítics' i 'Independència' gairebé a cada concert. Un festival compromès que enguany arribava a la cinquena edició moderna, superant així aquell Canet dels anys '70. Potser per això se'ns presentava un cartell molt més abonat al present que cap altra edició, amb poquíssims grups creats abans del canvi de mil·lenni. Un cartell ambiciós que ens regalava concerts memorables.

Doctor Prats. Desconec si l'organització els havia programat com a caps de cartell. En una programació com la del Canet Rock, de fet, escollir caps de cartell es fa complicat. Sigui com sigui, mereixen tal consideració. Amb un dels directes més enèrgics de l'estiu, els terrassencs feien vibrar el recinte quan encara era clar i provocaven el primer gran ple de la nit.

Els Amics de les Arts. Pocs grups estan tant adaptats al Canet com ells. Aquesta era la seva quarta participació i lluïen experiència convertint el festival en el karaoke més multitudinari de l'estiu. Hit rere hit, i no en tenen pocs. Difícil trobar algú que no conegués alguna de les cançons. S'atrevien amb una versió de "Shape of you" d'Ed Sheeran -complint el repte llançat des de Ràdio Flaixback- i ens regalaven un concert fet a mida per l'ocasió que acabava amb tot el públic cantant íntegrament "Louisiana o els camps de cotó".

Els Catarres. Si Els Amics són uns autèntics col·leccionistes de hits, els osonencs no es queden enrere. I aquesta col·lecció no para de créixer. Disc a disc sumen noves incorporacions a l'imaginari col·lectiu. Des de fa uns mesos s'hi ha afegit per la porta gran "Fins que arribi l'alba", que ja podríem situar al costat de "Jennifer" -totalment renovada en directe-, "Rock'n'roll", "Big Bang", "Vull estar amb tu", "Invencibles"... Una llarga llista que monopolitzava el set-list en un concert que provocava el deliri dels seus seguidors.

Macaco. Dels caps de cartell, era l'únic que s'estrenava al festival, però ho feia amb la lliçó ben apresa. Un directe basat en grans èxits, com un "Mooving" que posava tothom en alerta només començar. Picada d'ullet també al nou disc que publicarà al 2019 amb "Valientes" -el primer single presentat- i final d'infart amb "Tengo" i "Con la mano levantá".

La Raíz. Quin directe, quina energia, quina potència. Com ja va passar amb Aspencat, i abans amb La Gossa Sorda, i encara una mica abans amb Obrint Pas, els de Gandia ho deixen en el seu millor moment. Deu ser una tradició valenciana. Obrien foc amb "Entre poetas y presos" i crec que a les 23.000 persones que omplíem fins la bandera el Pla d'en Sala ens quedava clar que aquell seria un dels concerts del festival. El públic esclatava i es mantia en estat d'eufòria fins la promesa final: "Nos volveremos a ver". Entremig, un directe que ens deixaria sense alè.

Zoo. Potser per l'hora ja tardana o potser per les comparacions sempre odioses, però després d'una sèrie de concerts apoteòsics, Zoo ens deixava amb un cert regust a poc. La banda no acabava de trobar l'explosivitat habitual en els seus directes i la connexió amb el públic era dèbil. Inici protagonitzat pel primer disc amb "Corbelles", "Vull" i "Imperfeccions" i creixement posterior fins a arribar a un final que ja s'acostava més a la seva millor versió.  

Entremig, el rap feminista de Pupil·les contribuïa a corregir -tímidament- la manca de paritat, mentre que La Sra. Tomasa oferien tota una demostració d'electrònica llatina en un dels últims directes de la nit. Abans, el festival havia començat amb el bonrollisme de Sense Sal en un dels inicis més exitosos d'aquests cinc anys. Temps també per la mescla de soul i hip hop amb l'espectacle que unia La Soul Machine amb la dansa urbana dels Brothas Bros i l'estrena del nou disc d'Animal, una estrena que s'ha fet esperar però que aconseguia trobar una bona resposta del públic. I, en l'única picada d'ullet al 'rock català' -molt més present en altres edicions-, Brams, el grup més veterà del Canet més jove.

I no, no me'ls he deixat: finalment, Txarango. Amb l'alba despuntant, l'inici de Txarango produeix cada any un efecte curiós. Milers de cossos estirats arreu del recinte ressusciten al més pur estil The Walking Dead i s'abraonen cap al davant. Última entrega després de més de 14 hores de música i cal buscar dins d'un mateix l'última espurna d'energia per acabar a dalt de tot. Des de l'escenari ens ajudaven amb un directe trepidant que ens obligava a ballar, saltar i donar-ho tot com si no portéssim tota la nit sense dormir. I nosaltres obeíem, encantats, conscients que això s'acabava. Alguns ja marxaven -heretges!-, però bona part del públic seguia allà, aguantant estoicament fins al final. Perquè només així pots dir, realment, que has resistit al Canet Rock.