Si una qualitat caracteritza el Paral·lel és el ric i extens món cultural que s'hi respira i es viu cada dia. El cel de Barcelona s'enfosqueix sobre una sala Barts plena a vessar i és que l'artista barceloní Carlos Sadness havia penjat el cartell de 'sold out' feia dies.
El teló de boca deixa veure només part de l'escenografia, un tigre, uns flamencs rosats, i uns ossos ens transporten directament als característics i exòtics mons galacto-tropicals de l'imaginari Sadnessià, creats a través de cadascun dels àlbums i cançons.
L'espera es fa llarga, el públic xerra, canta, coreja i crida, la gent està nerviosa, es perceben les ganes de gaudir. Cau la llum de sala i la gent comença a aplaudir. En un escenari fosc, només il·luminat per uns contres vermells, comença a néixer un espectacle que ens brindarà un viatge espaciotemporal que ens portarà a tots els racons del cosmos, de la història i a les localitzacions més belles de la terra abans de retornar-nos a sòl català. I això sense sortir de la Barts!
Encara amb l'escenari fosc i amb el seu inseparable ukelele, Sadness fa explotar la sala amb el primer tema: 'Perseide'. El terra de la pista vibra –ja no deixarà de fer-ho fins a arribar al final del concert-. Tampoc queda cap espectador de les grades assegut a la seva butaca. Tot el públic està dempeus.
Acompanyat amb un show de llums molt orgànic, colors i formes, combinen i ajuden a situar-te visualment i sentimentalment cançó rere cançó: 'Hale bopp', 'Volcanes dormidos', 'Sebastian Bach', 'Te quiero un poco', teixint així una muntanya russa d'emocions d'aquelles de les que no en vols baixar i de les que repetiries sense fi.
Seguint amb uns 'Isla Morenita', 'Semitransparente' i 'Amor papaya' es fila un concert d'allò més complet. Perquè si alguna cosa fa de meravella Sadness, és jugar amb un munt d'estils musicals, barrejar-los, combinar-los com si es tractessin de peces de Lego i crear així el seu inconfusible so.
En mig de l'esclat de màgia, color, bones vibracions David Otero puja a l'escenari i ens regala un meravellós 'Kandinski', l'energia que desprènen rampa encara més a tot el públic que salta i balla a un ritme trepidant. Poc després és Alfred Garcia qui acompanya a Carlos Sadness, que junts ens presenten 'No cuentes conmigo', col·laboració enregistrada dins l'àlbum 1016 (Universal Music, 2018) d'Alfred. Dues col·laboracions excelces que deixen al públic sense paraules i alguns ulls plorosos.
A poc a poc s'esgoten les dues hores de concert, que entre els temes i la contínua interacció de Sadness amb el públic creen un zenit monolític i irrompible que no decau en cap segon d'ençà que trepitja l'escenari. L'agulla del rellotge passa, d'allò més ràpid. Massa i tot. Sempre però hi ha temps per 'To my love' èxit del grup colombià Bomba Estéreo, públic i banda es conjuren en un ball excitant, calent. Tampoc hi falten temes com 'Un Pocholoco' que fa visible la vena rapera de Shinoflow. La cançó, improvisada a cada concert és la més divertida, la sala riu i aplaudeixels versos. 'Monteperdido' posa punt final a aquest eclèctic i fugaç itinerari per l'espai sideral, que ens permès caure per lsla Morenita, el segle XVI, Pompeia, Alaska, Honolulu, Groenlàndia...
Màgia, magnetisme, misticisme són algunes de les paraules que sempre han acompanyat a Sadness, i ho seguiran fent per molt de temps. Perquè el carisma que desprèn juntament amb l'energia, l'humor i el bon rotllo li vaticinen una carrera plena d'alegries i "temassos". I és que l'esperit Sadnessià embriaga i enamora amb la puresa que desprèn; una experiència tan catàrtica imprescindible de viure.
Ahir tots vam sentir allò de "qué electricidad, vaya conexión".