Concert benèfic Casal dels infants

Llums hologràfiques es difuminaven pels diferents racons de la Sala Razzmatazz en el concert Veus per la igualtat d’oportunitats organitzat pel Casal dels Infants. A poc a poc, la sala s'omplia i les passes dels assistents, tant petits com grans, cercaven el seu espai per a poder gaudir plenament d'una màgica nit amb el sold out com a bandera.

El tret de sortida solidari el donava el grup barceloní Elefantes, liderat pel cantant Shuarma, que agraïa el suport a 'una causa, no només justa, sinó tan necessària' als integrants del Casal dels Infants i a totes les persones assistents. Com si es tractés d’una onada d’emoció, la banda despertava una absoluta energia entre el públic i aquest els rebia amb les mans obertes i les ganes intactes amb la cançó "Que yo no lo sabía" de l’àlbum La forma de mover tus manos (Parlophone Music, 2006). Acte seguit sonava "Cada vez" i encara es desbordaven més les ganes entre el públic i les seves veus se sentien amb una força inexorable. Elefantes s’acomiadava amb una cançó del seu últim disc i la felicitat que transmetien fins a l’últim segon de la seva actuació era intensament inigualable.

Després d’una petita pausa, en l’escenari es començava a intuir la figura de Joan Dausà. Com ja és costum en els seus concerts, Dausà preguntava 'Quants de vosaltres havíeu vingut ja a un concert nostre? I per quants de vosaltres és la primera vegada que hi assistiu?'. Els primers acords de la famosa cançó "Jo mai mai" feien que la il·lusió dels assistents vibrés amb tanta força com era possible, i el públic li ho volia fer saber, cantant amb intensitat i fermesa aquesta i totes les següents cançons. Joan Dausà apreciava la presencia dels assistents al concert solidari i la bona tasca d’organitzacions com el Casal dels Infants i els agraïa el fet de ser-hi però esmentava que 'tan de bo arribi un dia en que no calgui que existiu' tot i que 'mentre faci falta serem aquí fent-vos costat i ajudant-vos amb el que calgui'. El santfeliuenc, com sempre, delectava a tots i cadascun dels presents amb la seva veu i la seva emotiva i profunda manera de transmetre les lletres que composa, tot i que novament sorprenia amb alegres cançons com "Tot anirà bé", darrerament estrenada. Per tancar la seva actuació Dausà, acompanyat per confeti i serpentines, fent del concert una gran festa, interpretava "La gran eufòria".

Minuts després d’un nou canvi d’escenari, era el torn d’Els Catarres. Tot just començaven a sonar els primers acords de la cançó "Perfectes" i el públic semblava ja intuir el bon ambient que acabaria produint-se. Tot i que cada artista només podia interpretar unes poques peces, els d’Aiguafreda i Centelles van aconseguir arribar a una sincronitzada igualtat entre les cançons antigues i aquelles de l’últim disc. Razzmatazz, embogida amb les llums que oferien un espectacle visual, no deixava de cantar cançó rere cançó. En arribar la tornada de la tan esperada "Fins que arribi l’alba", el públic deixant la timidesa de banda es llençava a corejar rítmicament la lletra i el grup aprofitava el moment situant els micròfons per donar encara més veu i presència als assistents. Un moment únic propi d’una festa commovedora.

Per tal de cloure la nit, s’apagaven els llums i davant la nostra mirada apareixien a l’escenari Love of Lesbian, liderat per Santi Balmes, i amb ells començava el xou. Tot i poder afirmar amb certesa que el públic assistent era el mateix que a l’inici de la nit, semblava haver-se transformat cap a un cert caos festiu. El seu concert s’iniciava amb "Cuando no me ves", i amb cançons com "Bajo el volcán" i "Manifiesto delirista". El grup de Sant Vicenç dels Horts es guanyava de seguida al públic, que cantava insaciablement a ple pulmó cada paraula de la lletra de les cançons. Pocs minuts després, tancant el concert amb els primers acords de "Fantastic shine", Balmes en el seu més pur estil es llençava al públic i s’hi deixava la pell, com si tot fos part de l’escena d’una pel·lícula de Hollywood, i aconseguia una vegada més que la barrera entre escenari i públic desaparegués. És així com, amb el públic joiosament dempeus i picant de mans, es posava fi a una brillant nit.

Intenses càpsules de música i petits sospirs de festa que, com sempre, feien volar les grans mostres de solidaritat que caracteritzen aquest petit país, aquesta vegada però sense moure’s de la Razzmatazz.