Dintre un Centre Artesà Tradicionàrius on totes les cadires estan al fons per deixar espai a la pista per ballar, un grup de joves surten a l'escenari per obrir la nit. Senyor dels Llamps fan aquesta nit un petit tastet del seu nou treball mentre repassen les cançons del seu primer disc: Érem heavies i no cumbes (Discmedi, 2016).
No presenten moltes cançons noves, només un parell. Potser perquè això de fer un concert de presentació abans de treure el disc no ho fa ningú (o això afirma la formació del Bages), o potser perquè, tal com anuncien, ja tenen un pla per presentar-lo a finals de mes amb una cursa que acaba dintre del concert.
Però fins llavors toca concentrar-se en aquesta nit. Comencen amb “Marxen” i toquen tot agraint tenir públic, ja que segons diuen fent broma per presentar “Cançó trista d'un grup de merda”, no solen tenir públic perquè la gent no els va a veure. Amb això, aconsegueixen fer riure el poc nombrós grup d’assistents que anirà augmentant a mesura que avança la nit. La sala es va omplint a poc a poc mentre repassen cançons fins a arribar a un parell de temes nous i acabar amb el seu últim senzill: “Cor de runner.”
Quan Senyor dels Llamps acaben és el torn d’un segon grup, que marca un contrast i canvi en el ritme de la nit. Catfolkin des del primer moment desprenen una energia que s'encomanarà durant tot el concert i portarà al públic, ara molt més nombrós, a ballar i saltar sense parar.
Ja des de l'inici, quedar clar que els del Vallès no són un grup convencional. No només per la seua indumentària, la principal característica del qual és l'ús d'elements tradicionals com la barretina en el cas dels homes o mitenes en el cas de les dones, sinó també per altres fets com el d'iniciar un concert amb una intro que busca parodiar el típic audio dels auditoris on es prohibeix l'ús de telèfons mòbils mentre es requereix un silenci sepulcral, tot demanant als assistents just el contrari. Es demana l’ús dels dispositius mòbils per compartir el concert, o ballar i cantar (o a fer-ho veure si algú no se sap la lletra) i sobretot passar-ho bé.
Després d'aquesta inusual intro, els membres de Catfolkin salten a l'escenari per presentar les cançons del seu nou treball Que no s'aturi! (Discmedi, 2018) un disc que segueix en la línia de l'anterior, amb sonoritat folk. Una perfecta combinació de la música de taverna i elements tradicionals sense oblidar el toc reivindicatiu.
Durant la nit sentim cançons com "Demogràcia", "Endavant" o "Boletaires vs pixapins", cançó que dóna el tret de sortida al concert, a més de repassar temes de Toquem fusta (ACAC Edicions, 2016) . El públic, embogit no para de cantar, ballar i saltar, alçar els punys a les cançons més reivindicatives com "Roses" i fins i tot es veuen un parell d'encenedors al mig de la sala durant "Esperit de vi". Però aquest directe enèrgic amaga una sorpresa aquesta nit. Els del Vallès es guarden un as a la màniga per al final del concert, quan anuncien una col·laboració sorpresa, els vents d'Hora de Joglar pugen a l'escenari per tocar "Dit i fet" en una combinació potent però breu, ja que serà només un tema i a continuació el concert arriba al final amb "El bon americà" que acaba amb Tito Alvarez, veu de la formació vallesana baixant de l'escenari i cantant entre el públic.