Cesk Freixas

'El puny tancat contra el feixisme i petons i carícies contra el dolor que ens vol imposar l'Estat'. Aquesta frase que Cesk Freixas utilitzava per presentar-nos "Diumenge", el seu particular homenatge a l'1 d'octubre, podria molt ben ser la carta de presentació del concert inaugural del Barnasants. Un cant a la resistència col·lectiva des de l'òptica més privada, des de l'amor i la tendresa. 'Estimar-nos i cuidar-nos com a elements fonamentals de la vida', com deia Pere Camps en presentar-lo.

Això és el que ens proposa Cesk Freixas i això és, també, el que promulga el festival. La música com a carícia contra el dolor de la injustícia, però també com a puny alçat en senyal de lluita. El Barnasants clama enguany a plantar cara al feixisme, a lluitar contra els 'monstres que semblaven adormits, però que encara hi eren' de què parlava la consellera de Cultura, Laura Borràs, en el seu discurs inaugural, poc abans de reivindicar el festival i el seu director com 'la millor estructura d'estat per defensar la llengua, la música i la cultura'.

I és que el Barnasants és refugi. Refugi de la cançó, però també de les emocions. Un festival cabdal per la cultura del país, que donava el tret de sortida aquest cap de setmana a més de 100 concerts al llarg de tres mesos amb un dels músics que millor simbolitza l'essència d'aquest festival. I ho feia amb un desig, verbalitzat per Pere Camps i compartit per tots els presents: 'que abans del 25 d'abril, tots i totes les preses siguin lliures'.

Tot i la solemnitat de l'estrena, Cesk Freixas optava per mantenir-se fidel a aquell format que més vegades treu a passejar al llarg de l'any. Renunciava a la banda i se'ns plantava a l'escenari només acompanyat del seu inseparable Víctor Nin. Un fons de bombetes de colors donaven força visual a un espectacle subtil i minimalista, sense complements exuberants que no es puguin defensar al llarg de la gira.

'Vull sentir-me a prop del teu amor' cantava només pujar a l'escenari. Festa Major ens mostra un Cesk Freixas més íntim i apartat de les proclames abrandades, però perfectament reconeixible. Crítica entre línies i reivindicació al llarg d'uns discursos ben trenats i llargament aplaudits. 'Ja és hora que això tant nostra de la paciència s'acabi i alcem una mica de polseguera' deixava anar cap al final del concert, abans de donar pas a "Tronada", possiblement la cançó més directa del disc.

En un intent de trancar la fredor inicial d'una platea on predominaven els convidats del festival, ens animava a acompanyar-lo a "Vull sentir la vida" i ens endinsava per temes antics, com aquella ja llunyana "Que no et falli mai la sort" o la tendra "Sembreu-me la llibertat", una petita història humana contra la MAT.

Poc a poc, incorporava el nou disc amb cura, sense abusar-ne però interpretant-lo gairebé en la seva totalitat, i ens anava guanyant fins quedar atrapats. Els nervis s'esvaïen a mesura que avançaven els temes i el caliu anava impregnant la sala, mentre el cantant reivindicava les cançons com un procés de 'catarsi col·lectiva' per animar-nos a cantar "Aquí la bellesa i la dignitat".  

Picades d'ullet a la nova cançó amb "Al meu país la pluja" de Raimon -que ja va incloure al seu darrer treball- i "Què volen aquesta gent" de Bonet abans d'encarar la recta final. El públic es treia definitivament la vergonya per llançar-se a cantar "La petita rambla del Poble Sec". Ens acomiadava amb "Ball" i l'emotiva "Cloenda", dedicada al seu pare. A la recambra, només dos bisos: "La intensitat" i "Heura", dues cançons ja conegudes pel seu públic que posaven la cirereta a una estrena immillorable del Barnasants.