El divendres 19 d’octubre la Sala Apolo de Barcelona acollia la presentació d’Estómac, el darrer àlbum de Clara Peya, amb una expectació i unes ganes que es palpaven des del cartell d’entrades esgotades fins a una platea que no va necessitar gaire més que uns minuts per omplir-se un cop obertes les portes. I a risc d’equivocar-me, dubto que alguna de les persones assistents en sortís decebuda.
Escalfant motors i ajudant al públic a digerir aquesta ànsia i desig, Paula Grande va obrir la nit presentant alguns dels temes del seu darrer disc: Sóc. Acompanyada per Vic Moliner i recolzant-se sobre els seus loops i diferents efectes sonors, van demostrar-nos com el format reduït pot esdevenir una oportunitat per lluir aspectes i arestes de les cançons que sovint queden ocultes en la interpretació d’un acompanyament instrumental més ampli.
La pausa entre artistes per reordenar l’escenari ens va retornar al neguit i l’ànsia de l’espera fins que passades les 21:30 la Clara Peya i la seva banda es van disposar a prendre les regnes de la nit. "Estómac de plàstic" i "I jo pensant" es van encarregar d’obrir el concert i acompanyar-nos en les primeres passes d’un viatge que no ens deixaria indiferents.
La pianista i compositora va transportar-nos a través d’un univers que no es mou al ritme dels batecs del cor si no al pas de les recargolades i sons viscerals que parteixen des de les entranyes. “L’amor no és tan bonic com ens diuen”, ella ens etziba ben d’hora, però això no implica que no es pugui cantar i explorar des d’unes melodies evocadores i plenes a vessar d’una intensitat desbordant, mediant entre la bellesa, la tristor i totes les emocions sense censura, esquivant qualsevol bri de cursileria romàntica. I per fer-ho, s’acompanya d’una banda que no defuig el repte d’entregar-se a cada tema i expressar-lo i expressar-se des de cada nota fins a cada gest i moviment. A dalt de l’escenari tot vibra sense pietat, a baix no hi qui en pugui escapar.
Estómac és, també, un exercici de reconeixement i acceptació, com expliquen, colze a colze, la Clara Peya i en Vic Moliner (baixista i productor). D’acceptar que per molt que ens parlin del cor, hi ha qui sent des de les entranyes, que per molt que insisteixis en composar sobre la transformació social, només ens surten cançons d’amor, i que aquest, no és un terme deslligat ni de la política ni de l’ordre social.
I què voleu que us digui més? Que no us les perdeu, que sigueu atrevides i deixeu-vos sacsejar els budells per aquesta proposta musical que sedueix tan com pertorba. Amb actuacions com la seva, la música en viu es reivindica com a imprescindible, com a un espai on les artistes aconsegueixen dotar a les seves composicions de quelcom que no és capaç de gravar-se en cap suport digital.