L'amor romàntic. Tema universal i motor de la música des de temps remots. Quantes cançons ha donat la idea d'un amor idíl·lic, d'aquells de les pel·lícules de Disney? Quin artista se n'ha pogut escapar al llarg de la història? Qui més qui menys hi ha acabat caient en algun moment. I Clara Peya no n'ha estat l'excepció. Durant anys, aquest amor ha estat present en l'obra de la pianista. Fins que ha decidit dir prou.
"L'amor romàntic a mi m'ha fet molt de mal" ens confessa. Per això, aquesta vegada s'havia proposat fer un disc que fugís d'aquesta temàtica. Un disc més obertament reivindicatiu que ens acostés a aquelles qüestions socials que més l'inquieten. Però no se'n va sortir. I això ha acabat donant vida a un disc que torna a anar a parar a la idea d'amor romàntic, però per qüestionar-lo en una voluntat de desconstrucció d'aquesta idea d'amor encotillat i limitat als paràmetres socialment acceptats.
A Vic ho podíem sentir en primícia. Segurament per això la sala petita de l'Atlàntida presentava un ple absolut. Qui s'hauria volgut perdre una ocasió com aquella? Sobre l'escenari, Clara Peya, escudada per una banda renovada i de màximes garanties. Doble ració de bateria amb Dídak Fernández -en la percussió electrònica- i Andreu Moreno -a la bateria tradicional- i la veu cada dia més omnipresent de Magalí Sare al centre. I, pilotant la nau, Vic Moliner, baixista i productor d'aquesta nova aventura discogràfica de la pianista, la vuitena en menys de deu anys de trajectòria.
La capacitat de Clara Peya al piano no la descobrirem ara. És una de les artistes més extraordinàries de casa nostra i veure-la sobre l'escenari és un autèntic espectacle. Comunicativa, entregada i, sobretot, feliç. Viu la música i s'entrega a unes cançons que, tot i acabar de sortir del forn, mantenien al públic atrapat. Ara, a més, Peya guanya protagonisme vocal, accentuant l'aposta pel rap que ja li havíem començat a veure a "Oceanes".
Ja avançat el concert -i tot i la poca durada marcada per la política del Mercat- la pianista decidia mostrar-nos el que serà una tònica general en aquesta gira. "Hem decidit, a cada concert, donar veu a aquelles veus silenciades perquè puguin fluir" ens anunciava abans d'abandonar l'escenari per deixar al micròfon a dos portaveus del moviment Càrnies en lluita. Petit incís que ens acostava a la recta final d'un concert que ens deixava amb la mel als llavis i amb ganes de retrobar-la en un directe complet.