David Busquets

Un clima íntim i acollidor inundava la Sala Apolo 2 de Barcelona aquest passat dijous al vespre. Diverses cares conegudes del món de la música, amics i familiars esperaven entre fotos i converses supèrflues endinsar-se a gaudir del plaer de l’amor; l’amor que desprèn cada cançó del jove cantant i compositor David Busquets.

Les primeres notes de “Viu la vida” tallaven en sec la xerradissa i feien avançar el públic davant de tot de l’escenari. El gironí apareixia amb tota la banda per captivar el públic amb la seva dolça carta de presentació El que et vull dir (RGB Suports, 2017). “Bona nit a tothom, què tal, com esteu”, amb el somriure d’orella a orella que el caracteritza i amb un estil propi, natural i autèntic, per més semblances amb David Bisbal que se li vulguin trobar, en aquestes primeres paraules es palpava que tocar en una sala d’aquelles característiques era un moment molt esperat per ell. “Espero que us emocioneu amb cada història que us explicaré” afegia, i per descomptat que ho va aconseguir, i amb escreix. Amb una veu perfectament afinada, lletra rere lletra transportava a cada un dels presents a la seva pròpia història d’amor. “El que et vull dir”, cançó que dóna nom a aquest primer treball, ressonava amb força i desprenia de punta a punta de la sala un poder nostàlgic.

Cada una de les peces s’aprofundia encara més amb la fusió dels acords que hi posava la banda, una banda de luxe, que David Busquets no va tardar en presentar, formada pel baix de Diego Teruel, la bateria d’Àlex Gaspa, el piano de la seva germana Laura Busquets i la guitarra del mestre David Palau. Sens dubte, una banda descomunal.

En un ambient encara més proper que al començament, la banda abandonava l’escenari per deixar pas al moment més passional de la vesprada: al mig de l’escenari David Busquets, acompanyat només de la seva guitarra, posava els pèls de punta amb “Princesa”, dedicada en especial a la seva mare. El treball del gironí és un pop melòdic ple d’amor, cada tonada et convida a seguir somiant amb aquella persona que quan la mires als ulls veus que és la teva vida.

“Fins demà”, una d’aquelles cançons ideals per aquestes nits càlides de primavera feia bellugar a joves i no tan joves, i entre tendres crits i aplaudiments era el colofó de festa idoni per un concert de presentació.

El selfie de rigor final amb el públic donava per acabat el concert, però els més agosarats clamaven per assaborir uns últims compassos. I si la nit havia començat vivint la vida, havia d’acabar de la mateixa manera. “Viu la vida” tornava a sonar per fer volar, per fer sentir, per fer cridar i, sobretot, per fer somiar a tots aquells cors que des de baix s’havien fos en la màgia de cada nota de David Busquets.