La carretera Panamericana té 48.000 kilòmetres de llarg i creua tot el continent americà, des d'Argentina fins a Alaska. No és estrany, llavors, que l'últim disc de DePedro, Pasajero (Warner, 2016), tingui "Panamericana" com a titular: la seva música ha trastocat els sentits del públic de la Sala Apolo de dalt a baix. Tot i que alguns no es treuen el jersei en cap moment, el vocalista i líder de DePedro, Jairo Zavala, envia tota la seva escalfor cap a parts del món on les catàstrofes més incontrolables han sacsejat les vides de milers de persones, com ara la Ciutat de Mèxic, on el passat 19 de setembre un terratrèmol va provocar més de 350 morts.
Intuïtiu i ràpid, escull "Como el viento" com a cançó per endinsar-se en el seu públic, que el rep entre llums liles i taronges en un Apolo renovat i esplendorosament vermell. Zavala, fill de pare peruà i mare espanyola, també transforma el seu espectacle, habitualment tranquil, i canta algunes de les seves cançons més noves, com ara "Hay algo ahí", i sorprèn els espectadors saltant de l'escenari.
Amb un somriure torçat i guitarres de colors càlids, Zavala anima a tot el seu grup a deixar l'escenari i submergir-se en el seu mar d'espectadors mentre toquen "El Pescador". Entre balls i somriures, el grup improvisa una versió d'una de les seves cançons més mítiques. La Bianca, que ja fa cinc anys que escolta la música de DePedro, afirma que, tot i que el cantant sempre s'apropa al final de tots els seus concerts a parlar amb el públic, mai l'havia vist trencar així la barrera i, amb un somriure de felicitat no-eterna, afirma que ho troba "meravellós".
L'olor de cervesa camufla algunes olors més incòmodes, però no és capaç d'amagar la passió dels músics que acompanyen al cantant, entre ells en David Carrasco, un home orquestra que toca el saxòfon baríton, el teclat, les maraques i l'harmònica com si fos l'última vegada que pugés sobre un escenari. Tant és així que, en un dels seus solos, una noia del públic li crida "guapo!", i ell ha de parar a respirar uns segons perquè un atac de riure li paralitza la capacitat pulmonar.
Amb col·laboracions de Jordi Montero al violí o Baldo (Josep Maria Baldoma) als teclats, la humanitat de Jairo Zavala i el seu grup transporta al públic de Barcelona a diverses parts de Mèxic, des de la capital més estressant i meravellosa del món fins a Veracruz, un estat situat al sud-est conegut per les seves platges grises, la corrupció dels seus governants i la seva gent plena de bondat.
També trasbalsa algunes ànimes, passant per estats d'eufòria momentània en les cançons més esperades, com ara "Nubes de Papel", fins a arribar a una melangia agredolça amb la seva versió "Llorona", una de les cançons mexicanes més tradicionals i emotives que, tot i que no se sap l'autor, ha estat reinterpretada per molts artistes al llarg de la història. S'acomiaden amb una generositat agraïda pel públic, i tot i que les desenes de gots de plàstic ja estan sent escombrades i les llums ja estan obertes, l'escalfor d'aquestes gairebé dues hores trigarà a abandonar la sala.