Dorian

Entre llums blaves i hologràfiques sortien, poc a poc, tan sols siluetes però en els segons de la seva primera cançó es van perfilant, fins que entre els aplaudiments sortien a la llum els seus rostres somrients. Satisfets.

Ens confessen que estan doblement emocionats, que aquesta nit juguen a casa i, tot i haver-se embarcat en una gira per tot el territori aquests últims mesos, enlloc es toca com a casa, i per a ells aquesta és Barcelona.

El seu últim treball Justicia Universal (Intromúsica Records, 2018) els ha portat al cartell d’uns quants festivals com el FIB o l'Arenal Sound el passat estiu, a més d’una gira nacional i internacional amb destins com ara Los Angeles, Chicago o Mèxic, tot just després d’estrenat el seu videoclip de “Noches blancas”, dirigit per Mickey Tetrov.

Justicia Universal està ple de cançons sobre sentiments i sobre distàncies invisibles, emocionals i amb referències a obres de la literatura universals. Tot amb el peculiar i característic estil de Marc Gili, el lletrista, que juga a fer referències als seus herois icònics del dia a dia, als artistes que omplen les seves estones: Dostoievski, Radio Futura, o Soda Stereo.

Una onada del seu món personal, cap al seu públic, impregnada de tot allò que vol que ens arribi més enllà del sentit de l’oïda, més enllà de les lletres. Tot un àlbum, com un recull de capítols personals, autobiogràfics. Fotografies en color, amb notes, amb ritme, amb veu, amb marcs de diferents colors.

Van tocar ”A cualquier otra parte”, “Hasta que caiga el sol”  i “Tormenta de arena”, les més famoses, i van seguir amb “Verte amanecer” i “El tembleque” . “Arrecife”  va donar el toc d’emoció perfecta, començant amb xilòfon i teclat lents, fins i tot amb acompanyaments de corda clàssics, juntament amb una lírica pròpia de deliris romàntics. L’endorfina inundava Razzmatazz, el públic es movia com un mar endormiscat, que acariciava el sostre i les parets de tota la sala, fins que el so es perdia.

Fent cas ceg als crits del públic, fent que es desbordessin les ganes, van aconseguir que els protagonistes s’acostessin més als espectadors, que cantessin amb ells, fent justícia a un sold out barceloní que, en veure’ls tornar a casa, els rep amb els braços oberts.