El Petit de Cal Eril i Ferran Palau

Són dos germans tocats per la benedicció d’algun déu musical. Gran i petit, petit i gran, el Petit i en Palau, han crescut junts fins a curtcircuitar. Sempre és una fita poder escriure aquestes paraules que segueixen, especialment quan es tracta de música en català, però la sala Apolo de Barcelona es va quedar petita aquest dijous al vespre per acollir una cerimònia mística anomenada Curtcircuit, una missa conduïda per Ferran Palau i Joan Pons, dos profetes d’aquesta incombustible paraula del senyor que és la música. Dos profetes que ens agermanen i ens refermen en la doctrina del pop delicat, tan sagrat. Pocs minuts abans de les nou, desenes i desenes de persones ja dibuixaven una llarga cua que driblava la cantonada de Nou de la Rambla i s’allargava Paral·lel avall. Auguraven el que havia de ser: una nit de plenitud.

Començava en Ferran Palau. Dalt de l’escenari, slowmotion i meloses paraules solemnes. A baix, silenci. La conjura ja era còsmica al començar, i només la incontinència verbal d’alguns heretges trencaven esporàdicament la fina bombolla que ens endinsava i ens retenia enganxats a la posada en escena de Blanc (Halley Records, 2018). Ell mateix va atrevir-se a fer servir l’autoritat que atorguen foco i micro per fer notar entre els feligresos que necessitava el silenci per fondre’s amb la seva guitarra. I el silenci es feu.

I és que ja se sap, ‘las cosas de palacio van despacio’, i així és com en Palau i la seva exquisida comparsa ho van fer anar. El seu esquadró el completaven el mateix Joan Pons a la bateria, en Dani Comas al baix i en Jordi Matas a la guitarra i alssintetitzadors. Tota la maquinària en marxa per resseguir i continuar escrivint la seva pròpia estela sideral. Amb aquest nou elapé autoproduït, Ferran Palau s’actualitza en la seva pròpia tradició i inclou translúcids sintetitzadors, amaneix el contingut, però el fons segueix pur, intacte, hipnotitzador com el primer dia.

Tan germans que són que se’ls barreja la sang, els òrgans i els membres. Mentre en Ferran Palau es retirava, després de suar-se la victòria, en Joan Pons passava del darrere al davant, de la bateria a la guitarra. En Jordi Matas passava a la primera bateria i l’Ildefons ocupava la segona, en aquest nou set d'El Petit de Cal Eril, que ja no ofereix la potent imatge de les dues bateries en primer pla. Això sí, en Joan Pons i la seva veu segueixen ben flanquejades per l’Artur Tort als teclats i el mateix Dani Comas al baix.

El Petit de Cal Eril té una virtut excel·lent i és la de transmetre aquest positivisme tan intrínsec que sempre l’ha caracteritzat. Cada disc que ens presenta és una alenada d’aire fresc i una nova cara de la figura polièdricaque personifica. Cada vegada més professional, cada vegada més confiat, El Petit de Cal Eril va repassar tant hits clàssics dels discs anteriors, ‘La Força’ i ‘La Figura del Buit’, (especialment apoteòsica va ser ‘Amb Tot’), com, principalment, les del seu nou treball discogràfic, que tornarà a ser dels millors que s’estrenaran aquest any.

El disc triangular △ (Bankrobber, 2018) s’ha produït, enregistrat i plantejat com una trilogia d’EPs, cadascun amb tres cançons inèdites i enregistrats en tres contextos ben diferents, Des d’una casa de palla a la Garrotxa fins a l’estudi Figure 8 de Nova York, i com no podia ser d’altra manera, al seu niu, a Guissona.

Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, el combo que ha posat de moda el pop delicat. Dos germans que allà ontoquen,engrandeixen la seva congregació. Quan ho fan junts, les sinèrgies es multipliquen i tot esclata. Lentament, intensament.