El Petit de Cal Eril i La Molsa s'Espolsa

L’estiu a Barcelona, a més a més de portar molta calor i més turistes que de costum, ve carregat d’una sèrie de propostes culturals de tot tipus. I per tots els públics: pels més hipsters, pels rockeros, apassionats de l’electrònica, traperos i fins i tot pels reggaetoneros -no n’estic segura de si s’escriu així-. En aquest marc estiuenc, el CaixaForum obre el cicle ‘Nits d’estiu’. Un grapat de nits, algunes amb temàtica definida. I d’altres com la del dimecres passat que seria com aquests quicos barrejats amb pistatxos i altres que et posen amb la canya al bar: no saps que esperar, però acaba sent satisfactori.

Això mateix devien pensar la gent que anava arribant a la terrassa del recinte CaixaForum amb una pila de pufs on seure’s: uns amb forma de vaixell, altres de tambors, pianos, etc. A l’ambient desenfadat i un públic gairebé tot adult, l’acompanyava un gotet de vi i, cal dir, una de les vistes més privilegiades de tota la ciutat: Montjuïc. Començava l’espectacle, ja de nit. Entren a escena tres nois dins d’un sac de dormir saltant -no deu ser fàcil ni còmode entrar d’altra manera-. Van escriure a una pissarra: ‘Obertura’. I a partir d’aquest moment, sobretot pels qui no havien vist mai cap espectacle de La molsa s’espolsa, on m’incloc, no sabies què estava passant. Comencen a recitar sobre un tal Ramón que va trobar-se 12 o 11 o 10 faraons. Ara, el públic es mirava com dient ‘ah, sí, per això els sacs, són sarcòfags’. Així donaven pas al que seria un espectacle ple de riures -alguns fins i tot amb llàgrimes de tanta rialla- i poesia. La molsa s’espolsa és una posada en escena del que seria una gran producció narrada abans que ho sigui. Amb tots els matisos: preus, cançons que ficaran, com seria el gran final i els espectacles que ho composarien. Hipnotisme, poesia, ironia també, molt d’humor i la capacitat de fer partícip al públic. Pels qui anaven arribant tard a la terrassa es podien trobar a més d’aquests pufs, amb un fent de molsa, l'altre de policia, una grua, una eruga... I de fons escoltant ‘Barcelona’ de Freddie Mercury a les fonts màgiques. Una cosa era clara: acabaves rient i gaudint del que Nico Roig, Josep Pedrals i Jordi Oriol havien creat.

Tothom baixava per continuar la nit. Això només havia estat una part del que el CaixaForum havia preparat pel dimecres. Al pati de sota, tot blanc, un escenari, llums liloses i alguna vermella, el seu símbol: el triangle, i cadires, totes plenes, ja que estaven exhaurides. Alguns en demanaven alguna a l’entrada. Una dona, fins i tot, es col·locava un foli mig estripat on deixa ‘Busco entrada’. Com quan busques a algú a l’aeroport. I és que ningú volia perdre’s el que venia. A les 10 n’era el torn de El Petit de Cal Eril. Música que endinsa. Tranquil·la. Profunda. Amb tants instruments i tants acords que no havies acabat d’analitzar-ne una, que ja havia començat la següent. Joan Pons Villaró, amb la seva veu dolça, transmetia tanta pau com el mar. Com si flotessis en un mar. I només el públic, ara ja més jove, trencava aquest moment amb picades de mans. Si hagués de triar-ne alguna seria ‘Tot el que has estat’, per la tendresa. Perquè cada cançó és un principi i un final. I després d’un repàs dels seus hits, algun valent que, seguint amb la proposta del cantant s’aixecava per sentir de prop la música, alguna picada d’ullet d’ell mateix cap a l’organització de l’esdeveniment amb comentaris satírics –“Crec que serà la primera i l’última vegada que tocarem al CaixaForum”- i la nit de Barcelona acompanyant-lo (i algun que altre curiós que tafanejava per dalt del pati), va acabar sent això mateix, una nit d’estiu. D’aquestes que recordes amb els 5 sentits.