Embassa't

En un ciutat, Sabadell, no sempre fàcil pel teixit musical -no fa gaire veiem morir projectes com La Flama o el Ceba't-, l'Embassa't celebrava aquest cap de setmana 10 anys de vida. Una resistència heroica que els ha consolidat com una proposta de referència i una de les principals cites musicals de l'any al Vallès.

Motius d'orgull i de celebració, no els en falten. I menys veient l'ambiciós cartell d'aquesta desena edició. Potser impulsats per aquesta xifra rodona o potser pel plus de tornar a l'espai original -la Bassa de Sant Oleguer-, el festival ha apostat per fer un salt endavant amb una programació que incorporava alguns dels noms més destacats del moment.

Mazoni ens rep divendres a primera hora. Encara és ben clar i el públic tot just comença a arribar. El mateix músic ens ha d'animar a acostar-nos una mica més a l'escenari. Nosaltres, evidentment, obeïm i ens deixem endur per la proposta del bisbalenc. Sol a l'escenari sap com connectar amb el públic i ens ofereix un tast variat de la seva discografia amb improvisació final. Acaba "Eufòria" amb prou marge de temps com per regalar-nos alguna cançó extra i es deixa endur per les peticions del públic, que li reclamen antigues joies com "La granja de la Paula" o "Natura morta".

Però a l'Embassa't hi ha poc temps de respir. El festival aposta per un format de dos escenaris no simultanis però perfectament sincronitzats. El temps just per acostar-nos a la barra a demanar alguna cosa que ja comença l'actuació de Pau Vallvé. Al barceloní li queden pocs concerts per posar punt i final a la gira i cal gaudir de cada oportunitat de veure'l abans no es faci tard. Escudat per una banda solvent, el músic es deixa anar, gaudint sobre l'escenari i entregant-se a un directe enèrgic i intens.

Per energia, però, la que transmetien pocs minuts després The Unfinished Sympathy, el recuperat grup d'Eric Fuentes i Joan Colomo. I és que l'Embassa't, en gran mesura, és això: activitat constant, directes carregats d'intensitat, artistes de primer nivell a pocs metres de distància, concerts sense aglomeracions... Un festival d'aquells que et fan recuperar la fe en els festivals.

La nit de divendres trobava el seu punt àlgid amb Mishima. "Deu anys després encara som aquí i tot just comença l'estiu" exclamava un David Carabén entregat en elogis cap al festival. La banda ens portava un directe de grans hits, d'aquells fets a mida pels festivals d'estiu. Pels que feia uns mesos que no els sentíem en directe, sorprenia la incorporació al repertori de "Hasta que lo miras", la peça que tanca el seu nou disc, mentre que "Posa'm més gin, David" en quedava fora.

Detalls a banda, Mishima ens regalava un concert rodó, que enlairava definitivament una nit en què encara ens quedava molta música per viure: Zola Blood, Anímic, The Hairy Legs... I això només era el primer dia. Dissabte encara ens esperava una segona nit carregada de perles.

Qui es pot resistir a Maria Arnal i Marcel Bagés? Una de les revelacions més sonades dels últims anys encapçalaven una jornada tant carregada com l'anterior. Quan un festival es pot permetre el luxe de posar a l'escenari petit Núria Graham o La Iaia és que el nivell està molt amunt. I sí, l'Embassa't ha deixat el nivell molt alt. Més de 2.000 persones s'hi han donat cita al llarg del cap de setmana i ara la feina per l'organització serà ser capaços de no decaure en la onzena edició.