La sala Razzmatazz, com ja havia fet altres cops, acollia el dijous 18 un esdeveniment programat al Poble Espanyol de Montjuïc que havia estat amenaçat per la pluja. En aquesta passada nit, rebia dos referents de la música balcànica actual: Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra, un grup procedent de l'Europa de l'est, de difícil categorització, però que ha estat emmarcat dins dels gèneres post-punk i rock-alternatiu, i la Barcelona Gipsy BalKan Orchestra (BGKO), gestada a la ciutat que li dóna el nom, però amb integrants de diverses procedències.
L'espai s'omplia discretament del públic que, amb l'aparició dels primers músics, s'atansà cap a l'escenari, sortint dels marges foscos de la sala. Allà enmig situats, els assistents començaven a moure's al ritme creixent de la música fins a assolir un ball frenètic. Fou responsable la BGKO, amb la seva introducció instrumental animada, de l'entusiasme desplegat entre el públic.
Els músics no van ser pas els teloners d'un aclamat grup d'èxit; com hom ho podia pensar. El fet és que gaudiren d'un gran protagonisme i d'una càlida rebuda després d'una llarga temporada fora de la ciutat, com va deixar veure l'acordionista Mattia Schirosa: 'Por fin en casa de vuelta!'. Després d'aquesta cançó d'escalfament, la cantant Sandra Sangiao, apareixia de manera celestial i misteriosa, sota un focus de llum blanca i envoltada dels seus estimats músics. 'Seguimos la fiesta con "Si lav tu'"' anunciava seguidament Mattia Schirosa, i Sangiao començà a fer gala de la seva elegància i comoditat sobre l'escenari.
La manera en què el grup realitza els seus directes resulta una experiència molt agradable. El dijous mostraven com la passió per la música que fan els porta més enllà de l'estil base del qual parteixen: la música klezmer. No posen límits a la seva expressivitat i combinen diferents estils musicals del món, així com el ball, que és practicat per la cantant mentre, constantment, els restants músics es tornen un espai per exhibir els seus solos; mostra del respecte que entre ells usen.
Avançava el concert entre gots de birra, balls i aplaudiments; místics moviments de la cantant i sentides improvisacions, i acabava amb l'anunci d'una última cançó "Od Ebra do Dunaba" i una sala preparada per rebre un cop de bogeria i humor; un aire més festiu i carregat d'energia de la mà de Emir Kusturica & the No Smoking Orchestra.
El cantant Emir Kusturica, per qui no ho sap, és un artista molt polifacètic. Principalment, l'èxit de què gaudeix rau en la seva carrera com a director de cinema, però també ha treballat com a actor i compositor de bandes sonores. Tot això s'ho carrega al damunt i ho porta als escenaris quan actua amb The No Smoking Orchestra.
Per donar credibilitat a l'anterior afirmació caldria veure com va tenir inici el seu passat concert: un còctel musical, satíric i desimbolt. L'himne de la U.R.S.S començava a sonar quan encara no hi havia ningú a l'escenari. Poc després, apareixien tots els integrants del grup amb vestits militars i barrets mexicans. Els vents començaven a sonar adquirint gairebé tot el protagonisme, i en acabar la introducció, l'Emir Kusturica encapçalava la formació i es presentava així: 'My name is Francisco Pancho Villa', mentre sonava la melodia de The Pink Panter, de la qual no pararien d'abusar en cada interludi fins al final de la nit.
Ja sense barrets, els músics començaren a tocar la BSO de la pel·lícula "Life is a miracle" on el cantant es mostrava molt tranquil però alegre, com passejant pel jardí de casa. Els vents, en especial el trompetista, tocaven entregats melodies que traslladaven aquesta cançó d'arrels balcàniques fins a terres mexicanes.
Tornava a sonar la recurrent The Pink Panter i seguidament la BSO de "Black cat white cat", amb ritmes ska que acabaven de despertar al públic. També s'anaven despertant Kusturica i la resta del grup. El teclista discretament bromejava amb gestos i ballava; el trompetista creuava l'escenari amb passos militars; la resta contribuïen tots plegats a fer créixer l'aire festiu que arribava com una onada.
Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra, havien induït al públic el seu mood trempat i humorístic. Molts ja estaven beguts i ballant despreocupadament. 'I know you like cerveza' va dir el famós director, i el grup va començar a tocar una cançó dedicada a aquesta beguda, composta per l'absent violinista. Això va entusiasmar a tota la sala.
El grup es trobava como Pedro por su casa, i és que l'actitud que manifestaven era realment la de ser a casa. Exemples d'això: el tècnic que es passejava per l'escenari fent-se selfies, fingint que tocava una guitarra o simplement deixant-se veure -i això no semblava molestar a ningú, més aviat el contrari-; o el passeig tranquil que els músics, amb Kusturica al capdavant, van fer entre el públic mentre continuaven tocant. «Els hi falta anar en pijama» hom podia pensar, però el cert és que el bateria ja semblava portar-ne un. Fer corejar a tota la sala "Fuck you MTV", fer pujar a l'escenari a una noia del públic per representar a Julieta i ballar durant la cançó "Was Romeo really a Jerk", deixar el micròfon i anar a tocar unes notes del teclat... són coses que Kusturica va fer alegrement en aquest últim concert. Feia el que volia, i a tothom divertia aquest fet.
Arribava l'última cançó "Dinji Dinji Bubamara" esgotant part de l'energia del cantant -que poc intensa no va ser-, però el grup no podia no fer cas a les peticions dels que encara cridaven per sentir-ne una mica més i, després d'haver marxat, Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra tornaven per descarregar del tot les bateries i satisfer encara més als seus seguidors amb "Comandante".
Es tancava el teló negre de Razzmatazz, amagant tots els instruments que tan bé havien servit a tothom. Cares alegres i algunes exhaustes d'un rang d'edat molt ampli travessaven la porta de sortida. Així acabava una nit –o començava per alguns- que anunciava ser balcànica, però que va anar més enllà d'aquest enriquit folk de l'Europa de l'est.