Estopa

Al llarg de la vida hi ha cançons que et queden gravades i les mantens en el més profund secret, com el supervendes d'aquell meravellós estiu d'adolescència del que no reconeixeràs mai -encara que et torturin-, que en recordes perfectament la coreografia. I, després, hi ha discografies que t'acompanyen en el teu dia a dia i són insígnies de les teves proeses quotidianes. Cançons que formen part de la teva vida -igual que el marxandatge dels grups que s'acumula a l'armari-, com records llunyans de quan eres una nena i senties en bucle aquella exitosa maqueta al cotxe dels teus cosins. O com quan, uns anys més tard, escrivies a l'agenda de l'institut aquells versos que repeties com un mantra.

Prop de 20 anys de trajectòria musical marquen la banda sonora de moltes persones i, segurament per això, el concert d'Estopa al Guíxols Arena -en l'única parada a Catalunya de l'estiu- esdevenia apoteòsic. I aquí, estimades lectors i lectores foranies, deixeu-me fer un incís. Existeixen dos Sant Felius, el de baix i el de dalt; el de la zona turística i el de la perifèria. Tots dos estan separats per una frontera invisible, quilomètrica i, sovint, infranquejable pels seus habitants i, com ja és tradició des de la gira 2004 amb la presentació de ¿La calle es tuya?, els concerts d'Estopa se celebren a Vilartagues, l'extraradi.

Però tornem al concert, dues hores frenètiques, non-stop, de hit rere hit, de totes les collites i anyades de la seva discografia. Amb uns germans Muñoz pletòrics, amb la seva carismàtica espontaneïtat i un set list superb "para contentar al mayor número de personas", el duet seduïa i feia embogir al públic des del minut zero.

Saltaven a l'escenari amb "Cacho a cacho" (2000) per seguir amb "Vino tinto" (2001), "Pastillas para dormir" (2015), "Lunes" (2005) o "Hemicraneal" (2008). Un viatge en el temps on tothom n'era partícip, corejant d'inici a fi tots els temes, i fent bandera de les palmes rumberes, fins i tot 'la penya dels bloquetis' -els veïns del bloc de pisos més proper que veien el concert de gorra, un clàssic en aquest recinte. Un repertori de més de vint-i-cinc cançons, on era difícil destacar quina era la més ovacionada. "Tu calorro", "El del medio de los Chichos" o "Me falta el aliento", del primer disc; "Paseo" (2005), "Me quedaré" (2011), "Fuente de energía" (2004)... Totes eren rebudes amb la mateixa intensitat.

Alegria i amor en el seu màxim exponent, que ens traslladaven al precís instant on vam escoltar les cançons per primera vegada. No hi va faltar el momento Jose a "Ya no me acuerdo" (2004), que donava un petit bri d'aire al seu germà, abans no tornés a pujar a l'escenari amb ulleres roses per interpretar allò de "... también podemos afiliarnos a un partido impopular". També moments per a donar protagonisme a la banda que els acompanya o per tocar algunes cançons a cau d'orella ja tornant dels bisos. Guitarres en mà i cerveses sobre el cajón -al qual si ets imaginatiu li pots donar més usos que el d'instrument de percussió-, delectaven a més de cinc mil dels seus adeptes al Porta Ferrada amb "Mi primera cana"(2001), "Bossanova" (2000) i "Demonios" (2001). I, com a cirereta final, "Ojitos Rojos" (2001) i "Como Camaron" (2000), posaven punt i final a un concert que servia per anar obrint boca de cares al proper disc i els futurs 'Palaus Sant Jordis' que ens van prometre de cares a la nova gira de 2019.