Clownia
Txarango i amics
En cinc anys de Clownia hem après algunes coses. La primera: que el concert de Txarango mai és un concert més. Els amfitrions saben que toquen a casa, davant d'un públic que els ha escoltat desenes i desenes de vegades i sempre es guarden algun as a la màniga. Any rere any es neguen a oferir-nos un concert com els altres de la gira i ens regalen actuacions úniques, carregades de simbolisme i emotivitat.
Per aquesta cinquena edició ens havien promès un espectacle únic, sota el nom de 'Txarango i amics' -un lema que, perfectament, podria englobar tota la lògica del festival- . Això es traduïa en un anar i venir de convidats damunt l'escenari. Des de l'Elèctrica Dharma (que van aparèixer a "Dale la vuelta al mundo" i ens van sorprendre amb "La presó del rei de França") fins a Andrea Motis ("Quan tot s'enlaire"), passant per Gossos (que es van unir a "Quan tot s'enlaire" abans de regalar-nos "Corren"), Gertrudis ("Esperança"), Gemma Humet i Ivette Nadal ("Agafant l'horitzó") o Doctor Prats ("El tren del temps"). Fins i tot Marcel Lázara va tornar a posar veu a "Volveremos", tot i que la col·laboració compartida amb Doctor Krápula li va restar protagonisme.
Les col·laboracions, però, no eren l'única sorpresa que Txarango ens tenien reservada. Aquella nit, al Clownia, els del Ripollès també hi havien volgut convidar l'Ahmed i la seva família. Una família de refugiats a qui la banda va conèixer fa tres anys al camp d'Eko. L'Ahmed, de fet, és el responsable d'haver convertit la cançó "Resiste y grita" -abans "Eko Camp resiste"- en l'himne d'aquell camp de refugiats. "Fa tres anys eren en un camp de refugiats a Grècia; fa dos, en un camp militaritzat; avui són aquí i això és una victòria brutal contra l'Europa de les fronteres" exclamava Alguer Miquel. Amb tota la família sobre l'escenari, es llançaven a cantar la cançó convertida en himne en una celebració carregada de significat.
Segon aprenentatge del Clownia: els amics de Txarango, cada vegada venen de més lluny. Clownia podria, perfectament, apostar per aquells grups àmpliament coneguts a casa nostra. Grups amb prou recorregut com per exhaurir sense problemes les 5.000 entrades i que connectarien a la perfecció amb el target principal del festival. Però, no. O no només. Cada any el festival fa un esforç per convertir-se, també, en aparador internacional amb noms poc habituals a casa nostra i, sovint, desconeguts pel gran públic.
Enguany, aquesta aposta es doblava amb The Cat Empire, uns autèntics referents del mestissatge a nivell mundial. Els australians eren un dels principals reclams del cartell i no eren pocs els que els esperaven amb ganes. I és que la seva única visita a Catalunya de l'any no podia passar desapercebuda. La seva entrega i energia conqueria el festival des del minut zero, amb un concert que donava poc respir als seus seguidors i on ens avançaven alguns dels temes que formaran part del seu proper disc.
Menys interès despertaven els holandesos Bazzookas i els argentins Los Caligaris, encarregats de tancar els concerts el divendres i el dissabte respectivament amb actuacions a les cinc del matí -una hora excessiva només apte pels últims resistents de la nit. L'aposta internacional es completava amb els alemanys Bukahara i els colombians Doctor Krápula.
Tercer aprenentatge: els caps de cartell mai fallen. Si Txarango i The Cat Empire van regalar-nos concerts apoteòsics; la resta de grans noms del festival no van ser menys. Doctor Prats demostraven la nit de divendres tenir un dels directes més ben rodats del país. Un directe calculat al mil·límetre, que sap com connectar amb el seu públic. Moments de distensió -menció especial pel trap "Les meves pigues"- i altres d'èpica - en aquest camp "Les nits no moren mai" és una bala segura-; moments de bogeria i també de comunió amb els seguidors. Els terrassencs tenen un directe excepcional i, segurament per això, són un dels grups més sol·licitats de la temporada.
Els Catarres, per la seva banda, arribaven a Clownia amb una posada en escena renovada, abraçant una sonoritat elèctrica inèdita fins ara però a la quan s'han sabut adaptar a la perfecció. L'any sabàtic els ha dut a canviar per complet el rumb del grup i ara se'ns presenten amb baix elèctric enlloc de contrabaix -tot un encert pel que fa a la mobilitat sobre l'escenari de Roser Cruells-, guitarra elèctrica -amb el fitxatge de David Rosell- i molta més tralla. Amb les noves cançons ja integrades de ple en l'imaginari col·lectiu -"Fins que arribi l'alba" ha entrat ja a la cada vegada més llarga llista de greatest hits del grup- i un concert carregat de clàssics -inclosa una obligatòriament recuperada i renovada "Jennifer"- el trio es convertia en un dels grans triomfadors de la darrera nit de festival.
La nit de dissabte es completava amb la gran dama del mestissatge a nivell estatal, Amparanoia, i el reggae d'uns Auxili que ben aviat hauríem de començar a considerar caps de cartell. Més o menys igual que Roba Estesa, amb un directe que ha experimentat un creixement exponencial respecte l'última gira i que divendres van demostrar ser una de les bandes més en forma de la temporada. Una mica més complicat ho va tenir Xavi Sarrià, encarregat de prendre el relleu a Txarango la mateixa nit de divendres. Tot i això, l'exlíder d'Obrint Pas va tirar d'experiència amb un directe que ha anat agafant rodatge i en què les cançons de la banda valenciana -perfectament seleccionades i repartides al llarg del setlist- són el millor ganxo possible per mantenir l'atenció de l'audiència.
Quart aprenentatge: a la carpa fa molta calor, però això no és excusa. Si ens deixéssim espantar per l'afecte hivernacle que s'hi produeix possiblement hauríem passat per alt la màgia de Marcel i Júlia, quartats per la manca de temps, però amb una proposta carregada de valor. O potser no ens hauríem deixat endur per l'espectacle político-poètico-musical d'Ovidi4, enfortit des de l'arribada al grup de Mireia Vives. Tampoc hauríem pogut sentir una de les grans referents del mestissatge com l'exOjos de Brujo Marinah, ni hauríem pogut degustar una de les grans apostes valencianes: El Diluvi.
I, per últim, cinquè aprenentatge: No has anat a Clownia si no has matinat per acostar-te a la plaça. És veritat, després d'una nit de festa fins a altes hores de la matinada, costa llevar-se per estar al peu del canó a les 11h del matí, però les actuacions de la plaça són una de les grans tradicions del festival. Una programació per a tots els públics que ens ha portat des del mestissatge llatinocatalà de La Mulata fins la rumba de Peret vista per Sabor de Gràcia o la proposta familiar del Pot Petit. I sí, com cada any, Di-Versiones han acabat posant-t'ho tot cap per avall en un nou concert apoteòsic.
