Abans de començar, hauré d’explicar un parell de cosetes sobre les que he estat rumiant des dels dies previs al cap de setmana del 12-14 de Juliol.
El Festival Cruïlla, tot i semblar-me molt interessant i atrevit, sempre me l’havia mirat amb escepticisme. No amb malicia ni per cap raó específica, però des de la distància sempre m’havia semblat un festival poc definit, sense un objectiu clar a l’hora de dissenyar el seu cartell, i sobretot, de que es venia a si mateix com més del que realment era.
Fa dos anys gairebé hi vaig anar, tenia l’abonament comprat des de la primera tanda de ventes, però per raons de la vida vaig haver-lo de vendre. Han passat dos anys i, altre cop per raons de la vida, he tingut l'oportunitat d’assistir-hi, i comprovar de primera mà com totes les meves preocupacions i prejudicis estaven infundats, o que de fet no eren problemes d’identitat si no tot el contrari, característiques distintives d’aquest Cruïlla, que es confirma com el festival més eclèctic de Barcelona.
El primer dia de festival començava, i la gent s’anava apropant cap al Fòrum amb les expectatives altes. Es nota que hi ha ganes que tot plegat ja arrenqui. Una bona estona abans d’obrir portes, els més puntuals ja s’anaven acumulant a l’entrada del Parc del Fòrum, recollint acreditacions, polseres, comprant entrades d’última hora i acabant-se les cerveses que duien de casa.
18:30, s’obren les portes i un cop passat el rapidíssim control de seguretat i caminar una mica, ja et trobes a dins del recinte, passejant per davant dels múltiples food trucks amb oferta gastronòmica ben variada (això si, a preu de festival, que sempre pica més del compte), botigues de roba, ulleres de sol, stands de diverses organitzacions, zones per a poder descansar a l’ombra... I òbviament no podien faltar les primeres barres, també amb uns preus que espantaran a més d’un, però que per mala sort ja fa anys que s’han convertit en l’standard de qualsevol festival de música.
Punt a favor del festival, el sistema de pagament amb polsera intel·ligent va de conya. És ràpid, separa les cues per a dipositar-hi diners de la cua de les barres, i en general agilitza tant el moviment de gent com les transaccions. Punt en contra però -i aquest no va només per als organitzadors del Cruïlla, sinó per al món dels espectacles en viu en general i especialment per als festivals- no pot ser que no hi hagi punts on obtenir aigua de forma gratuïta. Sí, després de dos dies vaig acabar topant amb dues fonts del propi Fòrum, però ni el personal del festival sabia de la seva existència, ni hi havia cap tipus de senyalització que indiqués que eren per allà, i si hi ha alguna cosa que em treu de polleguera qualsevol dia de la setmana, és passar una mala estona per falta d’hidratació i em vulguin cobrar 2€ per a cada ampolla de 50cl.
Dit això, anem al que interessa de veritat dels festivals, i la raó per la qual la gent compra o no entrades. Els concerts. A les 19:00 del dijous Seasick Steve estrenava l’escenari Estrella Damm, un concert que em provoca sentiments creuats. Si bé feia anys que tenia ganes de veure’ls, i cada tema que encetaven amb el trio de músics (només eren ell, un bateria i un multiinstrumentista) irradiava energia i actitud per tots cantons, l’edat de l’estatunidenc, ja amb 78 anys, es notava en les llargues pauses entre cançons, que majoritàriament aprofitava per a beure vi directament de l’ampolla que havia pujat a l’escenari o per a elogiar les vistes del mar que tenia des de l’escenari. Tot i així, l’espectacle ofert va contribuir enormement a anar escalfant al públic mentre el sol es començava a pondre i la gent es preparava per al plat principal de la nit.
A les 21:00 el gran nom de la nit apareixia a l’escenari, plenament conscient que gran part del públic havia pagat l’entrada d’aquella nit només per a ell. De Jack White poques coses queden ja per dir. Cada projecte que crea és un èxit rotund, cada àlbum que llença remou alguna cosa en els fonaments del rock contemporani, i el respecte per la seva dedicació a tots els aspectes del món de la música és venerat arreu. Amb un show elèctric i incansable, només era qüestió d’anar encadenant tema darrere tema sabent que tots els ulls i orelles estaven posats en ell. Una hora i mitja de show gloriós, presentant temes del seu últim treball i repassant el seu antic catàleg, tot per acabar en una catarsis col·lectiva al ja llegendari ritme de "Seven Nation Army".
Personalment, per a mi la nit s’hauria pogut acabar aquí i hauria dormit plàcidament i amb un somriure, però sabent que la festa acabava relativament d’hora en aquesta primera nit, vaig decidir quedar-me i donar una oportunitat a Bunbury. I sort que vaig prendre aquesta decisió. Al no tenir-hi gaire interès previ, desconec si el catàleg de cançons escollides per al show van ser les més adequades, si es va deixar molts asos a la màniga o si en comparació a actuacions passades aquesta va quedar fluixeta. Però puc assegurar-vos que des del meu punt de vista, al no esperar-me res, me’n vaig anar cap a casa encara més content del que esperava, havent vist un show d’una elegància envejable i que no deixava indiferent a cap dels presents.
La primera de les dues 'nits completes' del festival començava un pel més tard de les 19:00 per a mi, degut a alguns compromisos que van retardar la meva arribada al Parc del Fòrum, però per sort això no em va fer perdre’m cap dels artistes que s’havien de veure peti qui peti. Tot entrant, ja sentia a N.E.R.D un dels projectes de Pharrell Williams que, tot i no tenir el millor so possible, entre l’espectacle visual, la quantitat de gent ballant sobre l’escenari i les bateries de “hits” que desencadenaven, es van guanyar l’atenció i passió del públic.
Els abandonàvem una mica abans que acabessin la seva actuació ja que a l’Escenari Time Out ens hi esperava el primer d’aquests artistes que fan del cartell del Cruïlla un dels més diversos i interessants del panorama actual. Amb 76 anys a l’esquena, i una banda que dominava el ritme de formes tant meravelloses que faria ballar a les plantes, Gilberto Gil demostrava com d’universal és el llenguatge de la música, interpretant un ventall de temes d’estils molts diversos i que el confirmen com un dels ambaixadors de la música brasilera arreu del planeta.
Tant bon punt sonaven les últimes notes, i mentre s’iniciava un petit espectacle en col·laboració amb l’Aquelarre de Cervera, gran part dels assistents s’anaven concentrant a l’Escenari Estrella Damm per a un dels actes més esperats del festival. A l’hora prevista, els Prophets of Rage pujaven a l’escenari amb les llums fosques, alçant els punys i preparant-se per a encetar la probablement la hora i mitja més memorable del festival. Si bé és veritat que encara es fa estrany sentir els grans hits de Rage Against the Machine sense la veu de Zach de la Rocha, els seus altres 3 integrants, combinats amb les veus de Public Enemy i els plats de Cypress Hill són l’equivalent a una bomba atòmica de la música en directe. L’entrega del públic estava pels aires, i els nord-americans no donaven un sol moment per respirar, i amb la suor col·lectiva causada per tot aquell moviment es podrien haver omplert unes quantes piscines.
Però no tot pot ser perfecte, i després d’un show de 10, li tocava a Damian Marley a l’Escenari Cruïlla Enamora. Un show, que començava un pel tard i amb un vídeo que semblava gairebé un Power Point sobre l’origen del Rastafarisme, fets que es podrien perdonar fàcilment si el so no hagués estat horrible durant els primers 5 o 6 temes, donant la sensació de que no s’havien fet ni proves de so. Si bé això va anar millorant a mida que avançava l’actuació, la buidor i falta de missatge real que transmetia aquella parodia del reggae i la cultura jamaicana no van poder convèncer a aquest humil oient.
Però no tot son desgràcies, i a la nit encara li quedava suc per a exprimir, fet que es va fer palès amb les dues ultimes actuacions de les que vam gaudir. Primer a l’Escenari Time Out, La Pegatina oferia un show que si bé per aquí ja ens el tenim molt conegut, mai deixa indiferent. Carregats amb nous temes del seu últim treball, els de Montcada fa anys que van descobrir la font de la adrenalina il·limitada i la fan brollar a dojo cada nit.
Finalment i per tancar aquesta segona nit, es plantaven a l’Escenari Cruïlla Enamora, directament des de la Colòmbia electrònica i tropical, Bomba Estereo. Tot i ser l’últim artista dels escenaris principals, i començar a una hora en que molta gent ja comença a plantejar-se la retirada a temps, la pista estava plena i les expectatives altes. Personalment, i contra tot pronòstic, aquest es va convertir en una de les meves actuacions preferides del festival, perquè si bé el típic format de concert d’interpretar temes d’àlbum “adaptats” per al directe no és ni de prop la formula escollida per aquesta curiosa formació, la intenció que expressaven abans de començar de fer-nos partícips d’una experiència més enllà de la música va esser realitzada, creant un fluxe constant de so que donava per finalitzada la segona nit.
Per a la jornada del dissabte si que em vaig assegurar de ser al recinte del Fòrum des de primera hora. Per a obrir la jornada, vaig decidir apropar-me a l’Escenari Time Out per a fer una ullada a la proposta de Fatoumata Diawara, i si només pugués repetir un concert de tot el festival molt probablement seria aquest. Amb una fusió de ritmes africans, funk i fusió moderna, una banda a l’esquena capaç de seguir-li el ritme, però sobretot una personalitat magnètica, actitud i discurs elaborats, venia per a menjar-se el món, i va aconseguir captivar a tots i cadascun dels assistents que entraven al radi d’influència del seu escenari.
Acte seguit, i mentre fèiem temps per a sopar, era el torn dels SOJA, una banda amb la que personalment havia tallat rotundament fa uns quants anys i de qui tenia una espina clavada força profunda per una gira europea de fa temps que es va cancel·lar abruptament. Altre vegada, una banda que va donar la volta a les meves expectatives, i si bé al seu so de rock-reggae li faltava una mica més d’agressivitat en alguns moments i abusar excessivament dels temes més melosos del seu catàleg, els SOJA van guanyar-se el meu perdó de cara al futur.
Si la nit anterior els Prophets of Rage havient estat frenètics, i Fatoumata Diawara un exemple d’actitud, el premi a la millor posada en escena de tot el festival (i una de les més brillants que jo personalment he vist mai) se l’emporta sense cap mena de dubte David Byrne. El britànic, que ha tornat a publicar un àlbum després de 14 anys, agafa cada element que donem per suposat sobre un espectacle de música en directe i el subverteix, treballant amb una banda de molts músics que duen molt pocs sinó cap instrument, això combinat amb un escenari completament buit que deixa absolutament tot l’espai per a moure’s i que es pren a si mateix com una obra de teatre. Poc xerrar, molt tocar, oferir un dels shows més elaborats de tot el cartell i sonar de collons. Ho tenia absolutament tot.
Aquí, havent sopat i per caprici personal, tocava anar a veure a la Núria Graham. Tot i disposar d’un escenari i equip de so més reduït que els principals, això no va impedir ni per un instant que la vigatana-irlandesa oferís un desplegament magnífic i captivant, principalment integrat per temes del seu últim treball. Si mai heu vist tocar a Núria Graham, sincerament no sé que feu llegint això en comptes de consultar la seva agenda de concerts. Només l'agilitat amb què arpegia amb els cinc dits de la mà dreta, i la facilitat amb la que fa lliscar l’esquerra per tot el diapasó del seu arsenal de guitarres és una experiència hipnòtica. Suma-li la inestimable contribució de l’Aleix Bou, en Jordi Casadesús i en Joan Borràs com a banda, les seves cançons cobren vida pròpia i omplen qualsevol espai i ment atenta.
Ens pensàvem que arribaríem tard a la següent cita de la nit, la de Ben Howard, però per raons que no van quedar clares, el britànic va comença la seva actuació més de mitja hora tard. És sens dubte l’actuació amb el so més delicat i ben perfilat de tot el festival, si bé en alguns moments una mica més de volum general hauria estat agraït per tothom. Personalment, va ser una experiència molt bonica, seure, callar i senzillament escoltar. Sembla però, que per a molta gent no va anar així. La combinació del retràs fins a començar, el baix nivell de volum i l’actitud una mica desconnectada de tota la banda amb el públic va fer que el concert de Ben Howard s’anés buidant més cançó rere cançó, per acabar amb menys d’una quarta part de la gent que l’esperava impacient al principi, i malgrat el retràs, finalitzar a l’hora prevista, gairebé sense haver dit ni hola ni adéu. Una llàstima, a mi mitja hora més de música no m’hauria molestat gens, i tant el públic com l’artista sembla que s’haurien beneficiat d’un concert programat per a mitja tarda, en comptes de passada la mitjanit.
I amb això sí que anàvem encarant el que seria l’últim gran concert de la nit, passant abans a veure els últims 20 minuts de La M.O.D.A, que tot i tenir una gran quantitat de públic molt dedicat i que semblava estar gaudint molt de la festa Indie Folk dels espanyols, s’emporten després de Damian Marley el segon lloc al ranking de pitjor so del festival.
I ara sí que sí, un dels noms que més s’havia escoltat a les converses entre assistents durant els tres dies de festival: Justice. El company amb qui vaig passar tot el festival portava 48h parlant-ne sense parar, dient-me com d’espectacular seria, que com podia ser que no els conegués fins pocs dies abans de l’esdeveniment. Mira tu, un no és perfecte i a vegades se m’escapen coses. Tot i així, crec que el meu desconeixement sobre el concepte de la banda i la seva posada en escena van contribuir encara més a que aquest es convertís en un altre dels concerts més memorables de les 3 nits. A nivell tècnic (i específicament visual) és el millor show de tot el festival. I qui ho discuteixi ja pot anar cap a l’oculista. Un desplegament de llums mòbils i audiovisuals constants, acompanyant cada detall de l’actuació, tot al ritme d’electrònica amb segell d’excel·lència, tocada en directe, d’aquesta on s’aprecia de veritat la infinitat d’hores de preparació, conèixer el material com si d’un fill es tractés, i saber cuidar al públic de la millor manera possible, oferint un espectacle sense precedents.
Amb això queda posat el punt i final d’aquest Festival Cruïlla 2018, un espai ple de diversitat cultural i musical, una producció i serveis que deixen el llistó molt alt respecte a molts altres festivals i espectacles i que, personalment, ja m’està fent rumiar sobre comprar una entrada per a l’edició següent. Si la cosa segueix així, resulta que al final sí que importa més la qualitat que no pas la quantitat.