Des del 2015 se celebra a Montblanc el Festival Essències i, en aquestes tres edicions, han trepitjat els escenaris montblanquins The Gramophone Allstars, Llibert Fortuny Gas Band, Raynald Colom o Marco Mezquida, entre d’altres. Aquest estiu passat estava programada l’actuació d’Andrea Motis i una afectació a la veu de la cantant i trompetista va obligar a suspendre el concert. Amb l’excusa de recuperar aquells sons estivals perduts neix l'edició d’hivern, programant una vetllada eminentment jazzística protagonitzada per tres grans veus femenines, tenint com a plat fort les interpretacions musicals de Motis.
L’espai triat per celebrar el festival ha estat la magnífica nau de l’antiga església de Sant Francesc que després d’haver estat cremada i saquejada diverses vegades, va ser escola, presó, estació telegràfica... fins que fou definitivament restaurada i dedicada a usos lúdics i culturals a la capital de la Conca de Barberà.
El festival obria les portes poc abans de les 18:30 i començaven a congregar-se grupets d’assistents que venien amb ganes de música. L’encarregada d’inaugurar les actuacions va ser Paula Grande. L'empordanesa abordava la difícil tasca d’escalfar l’ambient. Una de les pegues de fer un festival “edició hivern” es el fred, però Grande, de blanc i en màniga curta, no va fer mostra en cap moment de patir per les baixes temperatures. Ens obsequiava amb una successió de temes dels seus dos treballs Viatge interstel·lar (Little Red Crovette Records, 2016) i Sóc (U98 Music, 2018). Rap, registres jazzístics, soul i hip-hop van anar-se succeint en temes com “Aire”, “Niña”, “Quiero”, “Ja t’ho dono jo” -un tema que l'artista es pren personalment com un mantra-, ”Me interesa” i “Luna lunera”, una cançó que la cantant va escriure per dedicar a un amor a qui no es va atrevir a declarar-se.
Recolzada pel sampler i l’MPC, i acompanyada als teclats per Kqimi Saigi, va aconseguir que el públic gaudís de la desena de temes que ens va oferir cantant en català, castellà i anglès. Per tancar el recital ens va interpretar “Ke mundo”, un al·legat musical per fer-nos veure que un altre mon es possible.
Amb el temps just per canviar els equips de so, prenia el relleu la barcelonina Sara Pi. Fusionant ritmes brasilers amb rhythm & blues i el soul més actual ens traslladava amb les seves cançons a terres més càlides. Acompanyada als teclats per Abel Boquera van lluitar contra la fredor fent participar al públic en varis dels temes, ara com a cors, ara com instrumentistes fent servir el dringar de les claus com acompanyament del tema “We are one” inclòs en el seu disc Wake Up (Sony Music, 2013).
La barreja de sonoritats i la fusió entre l’anglès i el portuguès, juntament amb versions com “Crazy” del grup Gnarls Barkley, ''Ain't no sunshine''de Bill Withers, simultaniejats amb temes propis com “Wake up” i “Puedo volar” ambdues del seu treball Wake Up, van fer que l’estona emprada en el recital ens sembles curta. Va interpretar nou temes entre els quals es va trobar a faltar el seu darrer senzill “L.O.V.E”.
Després d’una pausa per sopar alguna cosa calenta que ens ajudés a refer-nos, i ara si amb els 43 metres de llargada de la nau de l’església de Sant Francesc plena de gom a gom, el públic esperava amb ganes l’actuació d'Andrea Motis. Vint minuts més tard del previst i després que el respectable en reclamés la seva presencia en un parell d’ocasions tot picant de mans, la trompetista barcelonina acompanyada per Joan Chamorro al saxo i al contrabaix, Josep Travé a la guitarra i Esteve Pi a la bateria prenia possessió de l’espai on es desenvoluparia l’actuació.
La jove cantant ens va oferir algun dels temes del que serà el seu proper disc i que veurà la llum el mes de març, cançons amb marcades influencies brasilenyes. Motis capitaneja perfectament la formació musical de la que en va prendre “el comandament” a partir de l’aparició l’any passat del seu darrer àlbum Emotional Dance (Impulse!, 2017), uns temes on el jazz i el swing en son els protagonistes. Entre els temes que vam poder gaudir destacaríem “Matilda”, “I dind’t tell himwy”, “Jim”...
El virtuosisme amb la trompeta i calidesa de la seva veu, magníficament acompanyada per la resta de components del quartet, van fer que els aplaudiments del públic fossin la tònica general del recital, premiant un cop i un altre als artistes després de cada un dels molts “solos” que tots ells van anar interpretant al llarg de la vetllada.
Amb l’única repetició en tot el repertori del festival, ''Ain't No Sunshine'' de Bill Withers -abans interpretat per Pi-, el quartet donava per finalitzat el setlist oficial. El públic de Montblanc que portava esperant aquesta actuació des de l’agost no es conformava i reclamava dempeus mes música. El quartet ens va obsequiar amb dos temes més: el bolero “Dicen que la distancia es el olvido” i "Neverwill i marry" del anteriorment citat Emotional Dance, en el que Esteve Pi es marca el “solo” de bateria més espectacular de la nit arrancant l’ovació mes sonora de la jornada.
Tendim a catalogar a les persones i a Andre Motis la tenen catalogada com a “la jove promesa del jazz”, “la revelació del jazz espanyol” o la “nena prodigi de la trompeta”. Continua sent jove, però ja no es una nena i ja no es una revelació, es una realitat. Es una dona que te dins molta música.