Fito & Fitipaldis

Qui no coneix aquesta mítica gorra plana, aquests aros platejats, les ulleres de sol rectangulars que descansen sobre el nas afilat? Texans, botes negres, llargues patilles, llavis prims, ulls desperts. Fito Cabrales és icònic. No cal ni sentir el so de la seva guitarra per identificar aquest personatge tan emblemàtic del rock'n'roll espanyol, que ha marcat una generació de rockers, tant de la resta de l'estat com catalans.

Com Red Hot Chilli Peppers o Lady Gaga, les entrades de Fito y Fitipaldis pel concert al Palau Sant Jordi van volar. Després d'esgotar-se les 17.000 pel dissabte, el grup va proposar un segon dia de concert –el divendres 11– que ràpidament va convèncer 12.000 assistents més. I avui és divendres, la prèvia, però el Palau bull de ganes d'escoltar aquests mestres.

Entren amb presència i energia, després de l'espectacle pintoresc de Fetén Fetén, un duo de violí i acordió que juga amb els objectes més absurds per crear una música que cada vegada va més depressa i té uns colors més saturats. Però Fito y Fitipaldis no tenen cap pressa. Obren el concert, puntuals, amb “Siempre estoy soñando”, un tema que no és pas el més conegut ni el més animat del seu repertori, però que resulta més que suficient per un públic que aclama el grup i que es mostrarà molt actiu al llarg de tot el concert.

És un concert per a grans aficionats del rock'n'roll, per a un col·lectiu que porta 20 anys escoltant aquestes guitarres al cotxe, a casa i a les moltes sales de concerts a les quals el grup ha fet l'amor tantes vegades. “20 años, 20 ciudades” és el nom que du la gira d'aniversari, que va començar a Bilbao i acabarà a Madrid, havent recorregut gran part del territori espanyol. I és que Fito y Fitipaldis han sabut consolidar un públic amant i fidel durant anys, per tota Espanya. Ocupen una posició privilegiada entre els icones del rock'n'roll del país i, avui queda pal·lès, amb aquest so seu tan característic, mouen masses.

Avui el Palau Sant Jordi vesteix de negre, blanc i vermell, i vibra amb les cançons més populars del grup –  entre d'altres, “Por la boca vive el pez”, “Me equivocaría otra vez”, “Antes de que cuente diez”, “Soldadito marinero” o “Rojitas las orejas”- però també amb aquelles que no ocupen un espai en el setlist dels grups de versions. Amb temes de diversos dels seus discs, els músics ens ofereixen qualitat i, a més, col·laboracions amb altres músics. Els teloners tornen a l'escenari en una peça i poc més tard s'hi afegeix Amparito.

Macaco és un altre dels convidats de la nit, que interpreta amb el grup “Viene y va”, però les protagonistes, ja ho he dit, són les guitarres, com aquestes arracades platejades: sense elles no hi ha Fito y Fitipaldis. I ja ho diu Macaco, Fito és “¡el rey del rock'n'roll de este país, coño!”. Però no és l'únic que brilla. Macaco s'acomiada, sona “La casa por el tejado” i el saxo és més daurat que mai. Javier Alzola es situa en una de les extensions de l'escenari i s'obre camí entre el públic. A l'altra, Carlos Raya deixa els seus dits recórrer les cordes de la guitarra com uns peus dansant nus pel terra de casa. I en la mescla de saxo i guitarra, els ulls dels assistents brillen com el metall mentre les mans s'alcen roges com aquesta petita bèstia de sis cordes que tantes sales s'ha fet seves.

Els cossos dansen i les boques no deixen de cantar aquests versos tan senzills com profunds. Semblen fruit de l'improvisació, de l'espontaneïtat, d'una conversa poc reflexionada, però, analitzats amb una mica de calma, amaguen poesia i filosofia, música i sentiment.

Després de més de dues hores de concert, el grup ha de marxar. S'acomiaden dient-nos que “Acabo de llegar”, en un cúmul de solos de guitarres, saxo, baix i bateria, i és que els seus rostres ja poden vestir robes arrugades, i els seus cabells tons blanquinosos, que Fito y Fitipaldis estan més vius que mai i avui demostren que tot el que han estat ho segueixen sent i no tenen cap intenció de deixar de ser-ho.