Florence + The Machine

Fotografia: Live Nation

Nit de lluna plena i amb la primavera a punt d’esclatar va ser l’escenari escollit per un dels primers must del calendari rock indie barceloní. Gairebé tres anys després de trepitjar el mateix escenari, la banda londinenca Florence and the Machine tornava al Palau Sant Jordi, dins la gira que els durà arreu d’Europa i part del continent americà.

Després de High as Hope (Virgin EMI Records, 2018), i del flamant EP Moderation (Virgin EMI Records, 2019), la ciutat esperava la genuïna veu amb expectació, veu que va començar a lluir des de les primeres notes de ‘June’, del darrer disc. Melodies sostingudes que van deixar clar que arribaven per vibrar a cada racó del Palau de principi a fi.

‘Hunger’, un dels nous hits, la va seguir, encenent del tot la multitud i mostrant una Florence ballarina, fada i deessa descalça d’aguts impossibles entre piruetes. “No hi ha tant Gaudí, al sud de Londres, però tots formem part de la família Europea. Hi ha moltes més coses que ens apropen que no pas que ens allunyen.”, va declarar en un missatge apel·lant a la connexió i l’empatia entre les persones, i que va servir per introduir ‘South London’, també de l’últim àlbum.

Escenografia simple, amb terra de capes de fusta ondulada, i sostre cobert de teles que onejaven amb coreografia pròpia per a cada tema, era l’ambient que acollia els artistes. La doble percussió amb bateria i percussionista, arpista, guitarres, teclista i un parell més d’intèrprets polivalents combinats amb la força de la veu de Florence feien bategar una vegada rere l’altra un Sant Jordi altament entregat entre temes dels diferents treballs que, des de 2009 han dut a la banda a la primera plana musical a nivell mundial en el seu gènere.

I per entregada la vocalista que, després de ‘Cosmic Love’, tot corrents va travessar la primera part de la pista pel lateral i va decidir interpretar ‘Deliah’ pel camí fins situar-se al bell mig del públic per cantar cara a cara amb els seus seguidors. Una festa iniciada per ella mateixa a ple concert en la qual alguns afortunats la van tenir a tocar.

Va ser mostra clara de la coherència de l’artista amb els missatges d’amor i empatia que va compartir al llarg del directe. Florence es va mostrar com una força que t’atrapa des del primer moment, però mantenint-se lluny del tòpic de diva en el qual es podria encasellar una artista de tal magnitud, tot apropant-se tant com podia a tot aquell que vibrava amb ella i la seva música.

‘Can you be a choir for us tonight?’, per tancar la nit amb ‘Shake it Out’ i un cor gegant improvisat que va ajudar a tornar a tocar de peus a terra després de dues hores curtes de màgia i melodies brillants i encisadores que, tant de bo, tornin aviat per terres catalanes.