Gerard Quintana

Entre grans noms internacionals i concerts multitudinaris, el festival Porta Ferrada també es guarda alguna perla en format intimista. Concerts potser poc mediàtics i que ubica al teatre de Sant Feliu de Guíxols -enlloc del recinte habitual del festival-, però que esdevenen recitals únics, carregats de simbolisme.

Ho veiem fa pocs dies amb la unió bisbalenca de Mazoni, Sanjosex i Abras i, aquest diumenge, en vivíem una nova mostra amb un espectacle poc prodigat de Gerard Quintana. Amb Sopa de Cabra d'aturada i la seva trajectòria en solitari en stand by, Quintana oferia al Porta Ferrada l'únic concert de l'estiu abraçant cançons prohibides d'aquí i d'allà.

El moment que vivim ha fet que cantar contra la censura torni a ser tema d'actualitat. De fet, potser no ho ha deixat de ser mai. Quintana feia un extens repàs a cançons censurades al llarg dels anys, però no podíem evitar mirar-ho des del present. Potser perquè Albert Pla -autor que tancava el concert- encara veu com se li suspenen concerts per les seves paraules. Potser perquè rapers són empresonats per les seves cançons. Potser perquè la censura mai ha desaparegut, ni aquí, ni enlloc.

"Aquest concert el volem dedicar a la gent que pateix persecució per les seves idees i per cantar-les", reivindicava el cantant només assaltar l'escenari. De seguida ens duia cap a França amb Serge Gainsbourg i la seva polèmica "Aux armes et cætera", una adaptació de "La Marsellesa" en clau reggae que li va costar l'enfrontament amb militars i excombatents.

Començava així un llarg periple per cançons incòmodes, que Quintana ens presentava amb calma, explicant-nos-en abastament les històries que duien associades. Anàvem de Dylan -amb una versió en català de "Masters of war"- a Neil Young -"Ohio"-. Passàvem per cançons al seu dia censurades a Espanya com "Heroine" (Lou Reed) o "Cortez, the killer" (novament de Neil Young), aquesta prohibida després de la mort de Franco. Ens endinsàvem a la primera cançó política dels Beatles ("Revolution") -fins llavors apartats de qualsevol posicionament polític per recomanació del seu mànager- i revivíem el cru relat de les tortures patides per Víctor Jara abans de ser executat a partir d'una sèrie de textos que Quintana ens llegia com a introducció a "Juan sin tierra".

El concert avançava entre Bowie ("It's no game") i Lennon ("God") i acabava a Catalunya. Ho feia de la mà de Pau Riba i la seva 'no radiable' "Vostè (tu, tu mateixa)". I, si parlem de censura a Catalunya, no podíem marxar sense fer referència a Albert Pla. "El seu primer vídeo ja li van prohibir", ens explicava Quintana abans de llegir-nos un dels últims articles publicat pel músic en què suplicava a Albert Rivera que deixés d'anular-li concerts. La nit acabava amb "La sequia" i una extensa ovació que tancava pràcticament dues hores de cançons prohibides.