Gregory Porter

Entre selfies i filtres d'Instagram, el públic era informat per la megafonia del Liceu que el concert estava a punt de començar. El color daurat de la sala va deixar lloc progressivament a la il·luminació blavosa que va introduir els components de la banda, rebuts amb sonors aplaudiments. I mentre el públic es familiaritzava amb els músics, un home gros, barbut i amb barret va irrompre a l’escenari.

Gregory Porter és un gegant gentil que gaudeix del que fa i que és feliç d'haver-se pogut redescobrir a si mateix com a músic als 40 anys. I es nota. Desperta la humilitat pròpia d'algú que finalment està fent allò que tota la vida ha volgut fer i que, per diferents circumstàncies, no havia pogut realitzar anteriorment.

El seu repertori actual és una mescla de jazz, gospel i soul, amb clares influències blues. Però ell està còmode en aquesta nebulosa d'estils i no sembla que li preocupi gaire haver-se convertit en un artista més polifacètic i per tant més accessible a un públic diferent del que l'escoltava quan va fer el seu treball Liquid Spirit (Blue Note Records, 2013) —una autèntica delícia atemporalment recomanable.

Les cançons ahir escollides per Porter van ser un seguit d'homenatges a tots aquells artistes que han marcat la seva carrera: té paraules per a Marvin Gaye, cantant estrofes de la cançó “What's going on”, també per The Tempations i el cèlebre “Papa was a rolling stone”, el per sempre famós pare absent que ell també va patir en la infància. Una obra d’art. I hi ha lloc per altres artistes genials i rellevantíssims: Sam Cooke, James Brown, Al Jarreau o Nina Simone.

Porter va enfilar el final de l'actuació cantant dos temes del seu últim treball: Nat King Cole and me (Decca Records, 2017). Un recull de versions que l'artista de Califòrnia ha fet amb molta estima i orgull, reconeixent-se com un gran admirador de Cole des dels 7 anys. De fet, Porter, parla de Nat King Cole com la figura paterna que mai va tenir. És sens dubte la mostra més clara del gran moment personal i professional que viu, homenatjant a l’artista a qui emulava de ben petit. Mirant-nos, marxa xiuxiuejant "quizás, quizás, quizás".

I quan semblava que el concert hagués acabat, la cridòria del públic el va fer tornar dues vegades més, i Porter, encantat i fent gala de la seva inconfusible veu, es va acomiadar del Liceu ballant i tornant l'aplaudiment al públic.

Abans de marxar definitivament, però, va exclamar: "Thank you for letting me be myself again!". Porter ha trobat el seu propòsit a la vida i ho transmet amb una feliç facilitat que desperta la major de les empaties. Parlar de Porter és parlar d'un compositor genial dotat d'una veu brillant, capaç de seguir creant la seva pròpia marca amb cançons com “Hey Laura” o “When love was king”.

I tot i així, abandono el Liceu pensant en el Gregory Porter anterior a les col·laboracions estiuenques amb Claptone, o en el Porter que hi ha abans del seguit homenatges als seus models.

Un artista de la seva categoria hauria de limitar-se a fer-se selfies amb els seus ídols?