Guillem Roma

"Les cançons neixen, creixen, es reprodueixen, però no moren. Tenen moltes vides i moltes reencarnacions". Aquesta és la premissa que ha guiat el nou espectacle -i, en breu, disc- de Guillem Roma. Una exhibició de cançons desconstruïdes i reconstruïdes. Cançons fetes a partir de pedaços d'altres cançons. Cançons remodelades i restaurades que prenen un nou sentit.

"Què és una cançó? Fins quan una cançó és una cançó i no una altra?" Guillem Roma ens sacseja a preguntes tot mostrant-nos el seu imaginari capgirat. D'aquesta manera, descobrim un bolero amagat dins "Volar amb tu" o ens adonem de com el simple fet de passar una cançó -"No hay lugar"- d 'acords menors a majors dóna sentit a estar perdut.

A Vic podíem sentir per primera vegada, i en versió reduïda, aquest nou espectacle, marcat per una posada en escena cuidada i meticulosa. Un concert convertit, gairebé, en obra de teatre, amb els músics ben conjuntats i els moviments sobre l'escenari perfectament delimitats. Al seu voltant, un sofà i algunes làmpades antigues ens donen imatge de menjador senyorial, d'aquells on després de dinar sempre passen coses.

Roma manté aquell posat proper tant característic i a la primera cançó ja es passeja entremig de la platea, però aquesta vegada -potser impulsat per la importància del concert- hi dóna un caire més formal. De fet, només cal mirar el seu entorn per adonar-se que aquell no és un concert més. L'envolta una banda d'autèntic luxe, d'aquelles que no sempre és possible reunir: a les guitarres, Pau Figueres i el seu inseparable Guillem Plana; al violoncel, la seva germana, Marta Roma; al baix, Miquel Sospedra i, a la bateria, Dídak Fernández. Un luxe.

Per completar la festa, una tripleta de col·laboracions acaben de donar exclusivitat al concert. El primer en pujar a l'escenari és un còmplice habitual: Alessio Arena. El segueix Irene Ferioli, encarregada de posar veu a la exranxera "Dejanos ir". I, com a sorpresa final, Rogeli Herrero, cantant de Los Manolos.