Ismael Serrano

Dimarts passat, els fidels seguidors d'Ismael Serrano peregrinaven religiosament al Gran Teatre del Liceu de Barcelona per gaudir de l’espectacle en acústic Hoy es siempre. Todavía. Un espectacle amb un 'extens i inoblidable repertori', tal com ja ens advertien els organitzadors.

Com si d’un ritual es tractés, el públic immortalitzava el moment en trepitjar el fastuós vestíbul. «No tots els dies es va a l'Òpera» comentava una parella que posava davant escalinata emmoquetada, mentre d’altres forans tafanejaven les avantllotges, fotografiaven les ornamentacions daurades en forma de drac o acariciaven el senyorial vellut vermell de les butaques.

De detalls anava la vetllada. Com ja ens té acostumats el cantautor madrileny, amb l’escenografia ens convidava a endinsar-nos en el seu imaginari. Una lluna plena presidia una estampa d'un carrer desèrtic a mitjanit. Un arbre encatifat de fulles seques augurava l'arribada de la tardor. I les dues taules de treball situades al darrera, on més tard s'hi asseurien els tècnics, ens mostraven a uns fusters que s'havien quedat abstrets treballant la fusta.

Entre el públic es podia diferenciar els abonats i turistes dels lleials feligresos. Uns de molt mudats, d’altres com peixos fora de l’aigua que marxarien al primer bis. Els darrers, sabedors del repertori, esperarien, com a bona tradició, les reflexions sobre la truita de patates, les anècdotes referents al pas dels anys i els acudits de les reunions d’antics alumnes.

Trencant tots els esquemes, l’aparició d’un Ismael Serrano atabalat entrant pel mig de la platea i demanat disculpes a tort i a dret per fer tard, descol·locava als assistents que encara prenien seient. Però una veu en off d’un suposat regidor d’escenari ens prevenia de la teatralització d’un assaig general, que començava amb «Ven», cançó inèdita que obria el disc recopilatori de les seves dues dècades de trajectòria (20 años. Hoy es siempre, 2017). Ja a la segona cançó, «Palabras para Julia» (musicada per Paco Ibáñez, poema de José Agustín Goytisolo) va aconseguir que el públic perdés la vergonya i entonés els primers versos i amb «Últimamente» (La memoria de los peces, 1998) i «Sucede que aveces» (Naves ardiendo más allá de Orión, 2005) ja se’ls posava a la butxaca.

Un viatge de més de dues hores i mitja, només a guitarra i veu, on Serrano repassava el repertori inclòs en la seva última gravació en directe, Todavía (2018), com «Ahora» (La traición de Wendy, 2002), «Tantas cosas» (Los paraisos desiertos, 2000) o «Te odio» (Todo empieza y acaba en ti, 2013), aquesta última cantada a cau d’orella assegut a l’escenari -i amb la col·laboració d’una noia del públic per aguantar-li la partitura-. No hi faltaven, però, les cançons emblemàtiques de la seva trajectòria i «El día de la ira» (La llamada, 2014), «Si se callase el ruido» (Sueños de un hombre despierto, 2007) i «Vértigo» (Atrapados en azul, 1997) eren parada obligatòria.

Pels que la banda sonora de la seva vida vaga entre la discografia d’Aute, Ibáñez o Serrat; els concerts del cantautor de Vallecas són records feliços i nostàlgia de lluites viscudes -o explicades-. On sempre hi ha un lloc pels referents amb temes com «Ojalá» de Silvio Rodríguez o «Quién me ha robado el mes de abril» de Joaquín Sabina.

I amb la cirereta que tots esperaven, «Papá cuéntame otra vez» (Atrapados en azul, 1997), arribaven els bisos. Com si d’una cerimònia religiosa es tractés, l’auditori unànime dempeus. Dues cançons. «Pequeña criatura» i «Al bando vencido» (La memoria de los peces, 1998) en record al seu avi i en pro de la memòria històrica. Desapareix entre bastidors. Una vegada més, l’auditori dret l’aclamat. Segon bis, dues cançons més. El públic reclama més. Acords de «Vine del norte» (La memoria de los peces, 1998). Catarsi.

«Hoy me muero por volver».