Serrat

'Da capo' és una expressió italiana que vindria a dir 'des del principi'. El mateix Joan Manuel Serrat ens ho explicava només començar el seu concert número 18 -que es diu aviat!- al festival de Peralada. 47 anys després de la publicació de Mediterráneo, el noi del Poble Sec ha decidit retre homenatge a aquesta obra icònica i interpretar-la 'da capo' en una gira que aquest divendres arribava a Catalunya per primera vegada. 'Us preguntareu perquè, tenint una mica de paciència i podent esperar als 50 anys, celebro els 47. Per esperar estic jo!'.

Serrat apareixia a escena amb posat solemne. Saludava a una platea entregada i s'enfundava la guitarra per començar, da capo, amb "Mediterráneo". La primera intervenció anava dedicada a Carme Mateu, fundadora del festival, qui va morir el passat gener. Era una de les poques intervencions d'una primera meitat en què podríem sentir, de principi a fi, un disc amb perles com "Lucía" o "Aquellas pequeñas cosas". Un retorn al Serrat dels '70 i al seu disc insígnia, però també una bona excusa per tornar a la carretera, dotant la gira d'una certa entitat pròpia.

Una segona interpretació de "Mediterráneo" donava per tancat el capítol del disc i el cantant es deixava anar un cop complert amb el compromís que dóna sentit a la gira. Se'ns apareixia un Serrat més xerraire, distès i proper. Un Serrat en bona forma tot i els seus 74 anys, amb aquell posat seductor i una força escènica admirable. El mar seguia sent protagonista, primer amb "Le mer", del compositor francès Charles Trenet i, més tard, amb "Plany al mar".

Cantar al mar i, més concretament, al Mediterrani en un moment com l'actual bé ho podem entendre com tota una declaració d'intencions. Segurament per això, Serrat no va voler passar per alt el drama dels refugiats. 'Aquest mar és un sarcòfag on milers de dones i homes han pagat amb la seva vida l'intent de fugir d'ells mateixos' denunciava entre aplaudiments. No va ser l'única denuncia d'un cantant que va tenir paraules -de vegades més encertades que d'altres- en contra l'homofòbia -'a mi no m'escandalitza que un home canti a un mariner, o una dona a una conductora d'autobús' deixava anar després d'interpretar "Tatuaje", de Concha Piquer- i la violència de gènere -'Ningú mor d'amor, però hi ha dones moren d'amors dolents' sentenciava abans de "Menos tu vientre".

Serrat estava còmode i potser per això els 105 minuts de duració que ens havien anunciat a l'entrar es convertien en prop de 150. Dues hores i mitja d'èxits. "Me'n vaig a peu", "Cantares", "Temps era temps", "Para la libertad"... Cada cançó era celebrada amb eufòria per un públic que hauria volgut que no acabés mai aquella nit. Però tot té un final i ens hi acostàvem amb "Pare" i "Hoy puede ser un gran dia", dos clàssics entre els clàssics.

Quedava temps només pels bisos, iniciats amb "Cançó de bressol" i una reivindicació ferma de la seva condició de 'xarnego'. 'Em representa la cultura del meu pare, igual que em representa la cultura de la meva mare' exclamava entre els aplaudiments entusiastes del públic. Un públic, per cert, on convivien un bon nombre de llaços grocs amb la presència de polítics com Inés Arrimadas o Manuel Valls.

'Vamos bajando la cuesta, que arriba en mi calle se acabó la fiesta' cantava el del Poble Sec tot acomiadant-se de Peralada. Però, mentre part de l'auditori començava a desfilar cap a casa, alguns es negaven a deixar les seves butaques i seguien reclamant-ne més amb les llums ja obertes. La insistència tenia premi i, uns minuts més tard, Serrat apareixia de nou a escena davant d'una platea mig buida per regalar-nos "Paraules d'amor".