Joan Miquel Oliver

Fotografia: José Irún

Els llums romanen encensos i el públic de Razzmatazz espera impacient, però calmat, l’aparició de Joan Miquel Oliver. Es respiren moltes ganes dins la sala i a la fi apareix el músic dalt de l’escenari, aquesta vegada junt amb el teclista Jaume Manresa i el bateria Xarli Oliver. La música comença a ballar i l’ambient es transforma d’immediat.

Si per alguna cosa es caracteritza Oliver és pel fet de saber crear una atmosfera magnètica que sap embolcallar l’oient. Ja des de la primera cançó, “Hipotèrmia”, es començaven a esgrimir el conjunt d’estils que dominarien el concert: una barreja de rock, pop i música electrònica que no dubtaria en sortir dels seus esquemes quan convingués. La posada en escena del grup, bàsica però efectiva, també va permetre als assistents de la sala apreciarles mirades i la benentesa entre tots els components.

“Sa música” va estrenar un ambient desentès i alegre que, sense traspassar la línia de la felicitat ximple, va saber extreure un somriure als espectadors. Sons robòtics per part del teclat i una guitarra quasi muda vestien “Marès a radial” que va ser l’encarregada d’originar la íntima relació autor-públic que es viuria durant tota l’actuació. ‘Sa música és gratis’ deia Oliver dirigint-se al públic, com si estigués parlant amb un amic de tota la vida. I és que, durant tot el transcurs del concert, el guitarrista mallorquí va anar articulant un seguit de converses amb els oients que van fer aparèixer més d’una rialla. Frases com ‘Doncs com més notes millor’ o ‘Hi ha gent que primer fa sa música i després fa sa lletra’ van deixar entreveure la filosofia que Oliver duu a terme a l’hora de compondre i viure les seves cançons, sempre des de l’humor característic que es va viure durant el concert.

L’exmembre d’Antònia Font va mostrar com la música pot adquirir moltes cares diferents en un curt període de temps. Cançons de ritmes juganers com “Rumba del temps” repartien simpatia i dosis d’hedonisme a qui l’escoltava. Algunes melodies proposaven un aire més intimista i evasiu, allunyat d’intencions pedants. D’altres com “Món vegetal”, començaven expressant tonalitats més pretensioses i quasi transcendentals que, de sobte, sabien retornar a sons més humans i propers, els quals van acabar concloent en improvisacions extasiants. És de remarcar la facilitat que van demostrar els tres músics a l’hora de canviar un ritme tranquil i proper a un d’energètic, i fins i tot frenètic, com si res. També cal destacar el gran paper de Jaume Manresa als teclats que, com si parléssim de Ray Manzarek (obviant les distàncies), emulava el paper del baix elèctric alhora que creava els pilars ambientals i sonors de cada melodia.

Havent passat per èxits com “Honey” o “Per a totes ses mamàs” de l'últim disc, Elektra (Discmedi, 2018), Oliver i companyia van tocar la que seria l’última cançó de la nit, “Lego”. Una cançó que va brindar al públic una improvisació final, una última declaració d’amor per part dels músics al que millor saben fer: viure la música.