A Joanjo Bosk el podríem presentar de moltes maneres. Ara bé, per sobre de tot, és un cantant de rock. Abraça la cançó d'autor i se sent còmode en formats reduïts, però l'essència rockera es manté intacte. La ràbia, la força, l'actitud, la manera de posar-se davant del micro. El cantautor empordanès canta des de les entranyes, traient l'ànima a cada vers. Tant és que actuï en la sala més noble del Museu d'Art de Girona. O que amb l'últim treball hagi retornat a una sonoritat menys elèctrica i més propera al cantautor clàssic. En directe, aquella faceta rockera que mai ha volgut perdre surt en cada moment. I això és el que el fa especial.
Aquella veu punyent que tant el caracteritza impregna cada racó de la sala. A la seva dreta, Lluís Costa hi posa el toc elèctric; a l'esquerra, Lluís Figueres es fa càrrec de guitarra acústica. El resultat, un equilibri excel·lent. Ens regalen moments d'intimisme carregats de tendresa -menció especial per l'emotiva "Petita meva"- i ens sacsegen amb la memòria històrica sovint oblidada que l'empordanès ha buscat recuperar en bona part dels seus discos.
Ara, però, el cantant se'ns presenta amb un nou disc on la natura pren el protagonisme. Canta al seu entorn i ens fa partícips de l'amor cap a tot allò que ens envolta. Cançons sinceres, més personals que mai i que atrapen el públic des del primer moment. Entremig, picades d'ullet cap a la Catalunya Nord -amb "Meva no la llengua morta", elaborada a partir d'un text de Joan Lluís Lluís- i temps per homenatjar un dels seus poetes de capçalera: Palau i Fabre -de qui va musicar "Beatus ille" i "La gran cursa del mar".
Ja als bisos, ens obsequiava amb una adaptació de "La mémorie et la mer" de l'històric cantautor francès Léo Ferré abans d'acomiadar-se definitivament amb "Bon camí", abraçant novament la seva faceta més elèctrica.