Jorge Drexler i Judit Neddermann

Poques vegades l'actuació d'un teloner acaba amb el públic dempeus i emocionat. Però quan aquesta telonera és Judit Neddermann, tot és possible. La primera nit de Concerts a Empúries començava fort amb una de les veus més excepcionals de casa nostra. 'Como se llama esta chica?' sento que pregunta una noia al meu costat. Minuts després, l'aplaudeix entregada. 'Que buena, pero que buena!'. Per d'altres, la seva connexió amb el públic i la seva sinceritat dalt de l'escenari no és cap sorpresa.

'Hoy Judit ha abierto mi actuación, en unos años seré yo quien abra las suyas' pronosticava més tard el mateix Jorge Drexler -qui va seguir amb gran atenció tota l'actuació des d'un lateral de l'escenari. La cantant de Vilassar de Mar ens oferia un concert d'aquells que et deixen atrapat a la cadira. Se sentia còmode i ens entregava un repertori reduït, d'escassos, 50 minuts, amb marcat protagonisme del seu darrer treball -Nua (Satélite K, 2018)- i una pinzellada final al passat amb "Mireia" i "Voldria que fossis aquí".

Arribava llavors el moment esperat per molts. En pocs minuts ja teníem sobre l'escenari Jorge Drexler. 'Yo no soy de aquí, pero tu tampoco' repetia a "Movimiento", la peça que obre el seu darrer treball i que escollia per donar-nos la benvinguda. Si escoltar l'uruguaià sempre és un privilegi, fer-ho enmig de les ruïnes d'Empúries ja és pura màgia. Ell mateix semblava atrapat per aquesta aura màgica. Es mostrava sincerament fascinat, conscient de la importància històrica d'un indret símbol de la unió de cultures i civilitzacions des de temps remots. Un simbolisme lligava amb les lletres i donava sentit a un concert únic.

Davant nostre teníem un Jorge Drexler a punt de marxar de vacances -era l'últim concert de la gira abans de prendre's un temps de descans-, distès i proper. "El foro es un lugar para que la gente se exprese y se manifieste" deixava anar tot animant el públic a prendre part de l'actuació. Interactuava amb els seguidors i es reivindicava com un cantant allunyat de qualsevol pretensió d'estrella.

Ben aviat ja ens advertia: "Este concierto carece de homogeneidad artística, va a ser más parecido a la vida misma y ustedes van a ver una especie de péndulo emocional oscilar de lado a lado de las ruinas de Empúries". Així passàvem de la mística i introspectiva "12 segundos de oscuridad" al record adolescent d'"Estalactitas".  Ens descobria la lluita entre els seus dos "Universos paralelos" i cantava als glacials en extinció a Venezuela amb "Despedir a los glaciares". El pèndol oscil·lava sense descans i ens deixava a nosaltres al centre, impregnats d'aquella mescla d'emocions perfectament calculada.

Apareixia a l'escenari Judit Neddermann i tots dos ens regalaven una "Salvavidas de hielo" interpretada a duet acompanyats només de la guitarra d'ell. Un moment de recolliment preciós que tenia continuïtat -ja sense Neddermann- amb "Club tonight", de Gossos, amb un català sorprenentment acceptable. Picada d'ullet al públic local i a un Oriol Farré present entre el públic. Encara en solitari cantava a la diversitat amb "Milonga del moro judío". Moment també per l'agraïment a Joaquín Sabina -a qui deu la decisió de deixar la medicina per viatjar a Madrid i dedicar-se a la música- amb "Pongamos que hablo de Martínez" interpretada en un set reduït acompanyat de tres guitarres.

Ens acostàvem al final recuperant l'energia i tornant el pèndul cap a l'alegria. El públic es llançava a corejar "La trama y el desenlace" i picava de mans tot seguint el ritme de "Me haces bien". Amb "Silencio" donava pas als bisos que començaven amb "Telefonia" abans de posar el públic dempeus a ritme de "Bailar en la cueva" i la "Luna de Rasquí". Ens quedàvem sense sentir el clàssic "Todo se transforma" però ho compensava amb un final emotiu, amb Judit Neddermann novament a l'escenari i tots els músics acompanyant-lo als cors de "Quimera".