Judit Neddermann

20:48. Arribo a les guixetes del Teatre Municipal de Girona encongit d’espatlles i amb l’humitat enganxada al cos. Sí, és primavera però a les contrades gironines avui fa una vesprada de manta-i-peli de manual.

Mentre recullo la meva entrada escolto a la finestreta del costat que alguna persona cerca una entrada d’última hora. Sembla que no ha tingut sort. La dona es col·loca al costat de la porta ansiant, imagino, que alguna de les persones de la cua compti amb alguna entrada de més. Internament li desitjo sort i m’endinso cercant escalfor a l’interior del Teatre.

El desig de veure i escoltar a la Judit Neddermann presentant el seu nou treball -Nua (Satélite K, 2018)- es palpa en l’ambient tan a fora com a dins del recinte. Però no és un desig neguitós o cridaner, no. És més aviat un d’aquells desitjos contemplatius, d’aquells que sostenen un riure fix i un pèl tens, a la vegada que acompanyes l’espera amb alguna conversa supèrflua. És d’aquells anhels que no saps si ho són, o si per altra banda es tracta d’una mena d’apatia estèril, fins que, un cop entra l’artista a l’escenari, el públic esclata.

Passades les 21:00, els artistes apareixen i no només esclatem, sinó que descobrim que el desig i l’ànsia és compartida. La cantant de Vilassar de Mar arrenca exultant, per moments sobrepassada i incapaç de contenir-se davant l’arribada d’aquest moment tan esperat. Encara que aquest és també un dels segells del seu nou treball que aviat reconeix obertament: la honestadat amb si mateixa. Una transparència que es palpa en cada gest i cançò, en cada història de vida i viatge que ens explica a través de les seves "33 hores de bus" o en cada pensament i compromís alçat a "No volem més cops" o "Ubi sunt".

El concert avança i constatem que Nua compta amb unes companyes de viatge que no venen simplement a figurar a l’escenari. Des de la guitarra de Pau Figueres fins a la veu de Kathy Sey, passant per la bateria i percussió de Dídak Fernández, el baix d’Isaac Coll i el teclat de l’Adrià Gonzàlez, no hi ha res que sobri ni sembli de més a més, totes i cadascuna de les peces sumen i aprofundeixen l’impacte de cada cançó. Quin plaer comptar amb una banda així.

En el fluir d’aquest viatge per la seva nuesa, el recorregut ens acaba descobrint la tecla que obrirà un nou temps en el que les veus del públic i l’escenari ja no es separaran: Brasil. "Nelita" i especialment "Vai Vai Vai" ens catapultaran cap a una recta final de concert on les tensions i els neguits propis de les estrenes quedaran enrere per donar pas a un últim tram de concert on els somriures, els cants i el ball s’entrellaçaran sense por ni fre.

"Com viure sense tu" ens despedeix i remata una actuació que a més d’omplir-nos de calidesa i candor no deixa d’incitar-nos a buscar data per un nou encontre.

En sortir, em torno a creuar amb la dona que buscava l’entrada d’última hora, ella també somriu.