Quan era un infant tendre i innocent sempre volia veure dibuixos animats. El meu avi, en canvi, em posava els documentals d'animals de TV2 o del Canal 33 —ara en perpètua emissió de dibuixos tan edulcorats com el frigopié, amb l'excepció, es clar, del Detectiu Conan, una joia amb la qual els vostres fills aprendran no només a ser un geni deductiu, sinó també a pronunciar els pronoms febles amb notable destresa mentre adquireixen els coneixements bàsics de l'apassionant món nipó. A mi em surten els càlculs, escoltin: cinc capítols al dia i no caldrà ni que els vostres vailets vagin a col·legi—. Doncs bé, amb els documentals vaig aprendre que perquè un lleó i una lleona tinguessin lleonets, havien de practicar una mena de gimcanes de més o menys vertigen. Amb tot, recordo que era un sexe pragmàtic i fresc el que practicaven els lleons.
De Karen Souza s'han dit moltes coses. La més habitual: és una artista sensual. Aquesta cantant argentina de trenta-quatre anys va actuar el dimecres a la nit a la sala Barts. La veu greu de Souza es va fer cèlebre gràcies a les versions en clau jazz de grans clàssics com "Creep" de Radiohead, "Personal Jesus" de Depeche Mode o "Get Lucky" de Daft Punk. Dimecres va venir a presentar el nou treball, Velvet Vault (Music Brokers, 2017), un recull de covers i coses pròpies, com no podia ser d'una altra manera. El nou disc, però, no deixa de ser més del mateix a què ens té acostumats: sensualitat gratuïta, poca substància, molta grisor. Té un posat de crooner que li escau, això sí, però no juga gens amb una veu considerable i es manté bastant impassible. És una cantant freda.
Dimecres, per raons òbvies, hi vaig trobar a faltar els lleons i el seu emparellament fresc i pragmàtic. Si Karen Souza és la "cantant sensual" amb la qual farem lleonets, i ja em perdonaran, els éssers humans estem condemnats a la consumació d'un instint natural com una cosa tediosa, excessiva i ensucrada. Sucre per tot arreu. Poseu-vos a Karen Souza quan vulgueu gaudir d'una veu correcta versionant els hits de l'ahir, però no pas per fer l'amor, si us plau us ho demano. Advoco, des d'ara fins al dia de la meva mort, per un retorn a un emparellament més salvatge, menys impostat, més natural. No accepteu succedanis, aposteu per virtuosos com John Coltrane, purs com John Lee Hooker, preciosistes com Earth Wind & Fire o elementals com Sade.
