Quan un pensa en un concert de La Pegatina s’imagina una festa major, una gran sala de concerts o, potser, un festival com el Viñarock, que es celebra aquest mateix cap de setmana. S’imagina, també, un públic jove i completament entregat, cantant totes les cançons a ple pulmó des de les primeres files. L’estrena del disc Ahora o nunca, però, seria en un escenari ben diferent.
Les majestuoses escales de la catedral de Girona rebien el grup de Montcada i Reixac amb el públic assegut i una mitjana d’edat més gran de l’habitual. Potser és per això que el grup liderat per Adrià Salas va intentar portar la festa al seu terreny des de la primera cançó. El concert arrencava amb “Heridas de guerra” i, ja en el primer tema, Salas feia aixecar tot el públic, que ja no tornaria a seure en tota la nit.
Amb tothom dempeus, el concert s’anava animant al ritme de les cançons del darrer disc de La Pegatina, que sonaven per primera vegada a Catalunya en el marc del Festival Strenes. Entre els assistents, Pablo Machín i els membres del cos tècnic del Girona, que a mig concert coneixien la derrota d’un rival directe a la lliga com el Sevilla.
Davant la façana il·luminada de la catedral, també hi havia espai per a la reivindicació política i social: "tenim un problema que es diu llibertat d’expressió". El públic gaudia, cantava tímidament les lletres de les cançons i ballava al ritme de la música, sempre limitat per l’espai de les escales.
El moment àlgid de la nit arribava, com no podia ser d’altra manera, amb el "Gat rumbero", quan Adrià Salas animava el públic a llençar enlaire els coixins com si fossin barrets de graduació. Amb la idea del grup saltava pels aires un dels béns més preuats del festival, però servia per animar la festa fins a límits insospitats durant tota la cançó. Després de veure’n l’èxit, Salas els incentivava a reincidir: "demà [per dissabte] ve Ramon Mirabet i hi podeu tornar, que la segona vegada ja és tradició".
A partir de la primera coixinada, el concert ja només faria que pujar de revolucions. La banda havia aconseguit animar els seus seguidors, que seguirien eufòrics amb "Que bonito es el amor" i "Muérdeme", però també amb cançons del darrer disc com "Ahora o nunca”" que dona nom al treball. Després d’una hora i tres quarts de directe, el públic estava més entregat que mai i tornaven a volar coixins a les escales de la catedral.
Durant els últims vint minuts de concert, amb les cançons més mítiques com "Mari Carmen" o "Lloverá y yo veré", els coixins formarien part de l’espectacle amb una guerra constant que fins i tot faria que els mateixos membres del grup els haguessin d’esquivar a mitja cançó. Adrià Salas, amb un somriure còmplice des de l’escenari, era conscient que acabava de posar potes enlaire el Festival Strenes i ho batejava com “la primera coixinada de Girona”. Qui sap si la primera de moltes.