Dimarts al vespre i el festival Déferlantes es paralitza. És l'última jornada d'aquesta cita imprescindible en el calendari musical de la Catalunya Nord però els concerts, de moment, queden en un segon terme. El motiu? França s'està jugant el pas a la final del Mundial en un apassionant partit davant Bèlgica. Milers de persones s'apleguen al village per seguir-ho a través de la pantalla gegant que l'organització, molt hàbilment, s'ha encarregat d'organitzar.
Un gol de Samuel Umtiti dóna la victòria a 'les bleus' i el festival esclata. A cada racó del recinte es repeteix un únic crit: 'Allez au finale'. En aquest ambient d'eufòria, Liam Gallagher salta a l'escenari i, després de felicitar al públic francès, ens dóna la benvinguda amb "Rock'n'roll star". 'It's just rock'n'roll', repeteix. El de Manchester, però, no acaba de trobar la connexió amb el públic. Manté immòbil la seva postura tant característica, amb les mans darrere l'esquena, i mostra un posat més aviat apàtic i poc comunicatiu. El resultat, un concert poc entusiasta que es compensa amb moments d'explosió lligats, evidentment, a Oasis. "Some might say" ens fa recuperar l'atenció després d'una sèrie de temes poc celebrats de la seva trajectòria en solitari.
Pel tram final queden perles com "Whatever", "Supersonic" o "Cigarrettes & Alcohol" abans de llançar-se amb "Wonderwall". Ara sí, el públic es deixa anar i coreja amb entusiasme la tornada. Punt i final amb "Live forever" i pas per uns Shaka Ponk que arribaven trepitjant fort. Poc prodigats a casa nostra, però tot un fenomen a l'altra banda dels Pirineus, se'ns descobrien com una de les grans revelacions després de quatre nits de festival.
Un espectacle de llums, projeccions i, sobretot, una energia desbordant. Un cantant llançant-se en planxa al públic o enfilant-se a la font central del recinte per fer girar el públic al seu voltant a gran velocitat. Al seu costat, una cantant que era adrenalina pura, entregada a un directe apassionant. Rock, punk i electrònica en una mescla musical i visual poc habitual en què, fins i tot, sumaven un membre virtual: Goz, un goril·la que se'ns presentava en una immensa pantalla gegant.
En la darrera nit, ens quedàvem sense sentir Massive Attack -anul·lats el mateix matí per malaltia- i ens acomiadàvem d'Argelers amb Axwell^Ingrosso. Era l'última entrega d'una cita que ja havia començat dissabte amb el rock de Lenny Kravitz i el DJ francès Martin Solveig entre altres. Diumenge, torn pel rap amb Suprème NTM un dels grans referents del gènere a França, i Rilès, que convivien amb la proposta del cantautor Francis Cabrel.
I així ens plantàvem a dilluns, quan ens esperava un dels grans plats forts: Prophets of Rage, amb el que, molt probablement, sigui el directe més apoteòsic del festival. Una mica més d'una hora sense descans, enmig d'una immensa polseguera provocada per un públic embogit. Ens donaven la benvinguda amb la cançó de Public Enemy que els dóna nom i ens oferien un directe que caminava per algunes de les peces emblemàtiques dels grups que formen aquesta superbanda. Picades d'ullet a Public Enemy -amb peces com "Fight de power"- i Cypress Hill -How I could just kill a man"- i molta dosi de Rage Against The Machine. Entremig, algunes peces del seu primer treball conjunt fins a arribar a l'èxtasi final amb "Killing in the name".
La tarda ja ens havia deixat el directe carregat de força de Hollysiz, amb una Cécile Cassel que es va encarregar de recordar que era l'única artista femenina de la programació. També el sorprenent cantautor Eddy de Pretto amb un infreqüent format només amb veu i bateria que va aconseguir enganxar el públic quan el sol encara apretava força. I, ja avançada la nit, el rap d'Orelsan deixava pas a la força electrònica de The Prodigy, un altre dels noms destacats del cartell.