Luis Fonsi

El Gran Teatre del Liceu és, sens dubte, un dels escenaris més selectes i prestigiosos de Catalunya. No qualsevol hi pot tocar i, molt menys, omplir-lo. Aquest dilluns ho va fer, i amb un èxit envejable, el porto-riqueny Luis Fonsi. El cantant, un dels músics llatins més importants del moment, va portar el seu “Despacito” a l’emblemàtic espai barceloní després de no visitar la ciutat catalana en la seva última gira europea. “Barcelona era mi assignatura pendiente y aquí estamos”, assegurava el cantant entremig d’elogis a la Ciutat Comtal.

A les nou del vespre, un Liceu pràcticament ple donava la benvinguda al cantant amb una càlida ovació. Una bandera de Puerto Rico al quart amfiteatre presidia l’espai i dues més es deixaven veure a les primeres files de Platea. Fonsi anunciava un concert de “sube y baja” amb “sorpreses” que no ho serien perquè havien estat anunciades pel propi cantant a les xarxes. D’un “Llegaste tú” tranquil i dedicat a la seva filla, el concert passava a un “Yo te propongo” d’allò més animat.

El públic estava sempre en sintonia amb el cantant, que dominava l’escenari a la perfecció i no es deixava intimidar per la majestuositat de l’espai. A l’escenari l’acompanyava la seva banda i un grup de quatre ballarins -dos homes i dues dones- que apareixien canviats de roba cada vegada que se’ls veia en acció.

Aviat arribaven les primeres pseudo-sorpreses de la nit: Abraham Mateo apareixia per interpretar “Se supone” i poc després Antonio Orozco, gran amic personal de Fonsi, pujava a l’escenari per recuperar “Ya lo sabes”, una cançó que van enregistrar conjuntament i el porto-riqueny feia cinc anys que no tocava en directe. Entre les dues col·laboracions, Fonsi s’havia posat romàntic amb un medley que unia “Quisiera poder olvidarme de ti”, “Abrazar la vida” o “Aunque estés con él”.

Però com que es tractava d’un puja i baixa constant, com havia promès el mateix Fonsi, aviat es canviarien els temes romàntics i íntims pels més rítmics i festius. “Claridad” i “No te cambio por ninguna” obrien la part més animada del concert i feien aixecar el públic dels seus seients per ballar al ritme de la música. El públic sabia quan havia d’escoltar i delectar-se amb la música de Fonsi i quan era moment d’aixecar-se i ballar. I també sabia, evidentment, quan era moment d’ovacions, i la més gran de la nit -amb permís de “Despacito”- va ser per un “Échame la culpa” que feia sortir a l’escenari a la “triunfito” Aitana Ocaña.

S’acostava al final del concert i el públic ja començava a esperar “Despacito”, però abans del gran èxit encara hi hauria temps per un “No me doy por vencido” cantat majoritàriament pel públic i un “Aquí estoy yo” que feia encendre les llanternes dels mòbils per moure-les de costat a costat. I ara sí: després de repassar els temes més importants de la seva trajectòria, el Gran Teatre del Liceu es preparava per escoltar, per primera vegada a Barcelona, la cançó més reproduïda de la història a Internet. “Despacito”, el gran èxit del reggaeton mundial, feia ballar un espai tan majestuós com el Liceu i tancava un concert que de ben segur que alguns recordaran durant anys.