Mago de Oz

Quan la dinàmica d'un grup comença a anar a la baixa, la nostàlgia acostuma a ser la millor arma. I quan t'acompanya un passat d'èxit inqüestionable, retenir el teu públic a partir de l'exhibició d'antics hits és una carta segura. Sinó, que li preguntin a Mago de Oz.

Els madrilenys arribaven a La Mirona en l'última parada de la celebració dels seus 30 anys als escenaris. 'Da igual cuanto tiempo llevéis siguiéndonos, porque esta noche seguro que podéis cantar todos los temas junto a nosotros', ens prometia Javier Domínguez, 'Zeta' -cantant del grup des del 2012- només començar. Acabaven de sonar "Maritornes" i "Molinos de viento" i la sala ja era un autèntic clam.

Prop del ple absolut, La Mirona saltava i corejava cada un dels temes. Sonaven temes com "El lago" o "Satanael" mentre quatre flamarades al front de l'escenari feien pujar la temperatura de la sala. Petit impàs i Francisco Javier Gómez agafava l'acústica per fer sonar les primeres notes de "El cantar de la luna oscura". Hit rere hit i descàrrega d'èpica potenciada amb "H2Oz" i un missatge clar: 'Seguiremos luchando, nadie nos podrà parar [...] Seguiremos tocando, pues la magia sigue aquí'.

I més èxits: "El atrapasueños", "La costa del silencio". No mentien quan ens prometien un concert fàcil de corejar. Moment també pel lluïment de Patricia Tapia, corista, que es feia seva la ranxera "Y ahora voy a salir", després d'anunciar-nos un nou disc que sortirà el 8 de març. I, d'aquí, passàvem al cant de taverna "La posada de los muertos".

De cop es feia la pausa. Només teclat i veu. S'hi afegia una subtil bateria. 'Duele tanto vivir, duele siempre sin ti...'. Sonava "Siempre (Adiós Dulcinea parte II)" en un dels pocs moments d'intimitat de la nit. El concert baixava el ritme. "Sueños dormidos" reforçava la personalitat metal de la banda abans d'un impàs operístic liderat novament per Patricia Tapia. Un nou solo de teclat acabava conduint a "Diabulus in musica" que recuperava la connexió del públic abans de donar pas als bisos.

Dues últimes cançons per a l'explosió final. La primera, "Hasta que el cuerpo aguante", ja convertia la sala en un polvorí. Abans del final anunciat, Txus di Fellatio, líder de la banda, deixava la bateria per un instant i es posava davant del micròfon per primera vegada. Abans d'un llarg -i evitable- monòleg ens etzibava un missatge clar: 'Des de Madrid las cosas se ven muy distorsionadas y Mago de Oz va a estar siempre con el pueblo catalán. No quiero que seáis españoles. No quiero que seáis catalanes. Quiero que seáis felices y lo demás me da exactamente igual'.

I, ara sí, moment pel final esperat. Sonava el violí. Sonava la flauta. El públic acompanyava amb les mans. Esclatava el confeti. Era el torn de "Fiesta pagana". Hit entre hits. Èxit immortal que provocava el millor final possible. Punys alçats i un únic clam que ressonava per la sala: 'Ponte en pie, alza el puño i ven a la fiesta pagana, a la hoguera hay de beber'.