Mazoni, Miquel Abras i Sanjosex

Poc més de 30 quilòmetres separen Sant Feliu de Guíxols de La Bisbal d'Empordà. Una distància escassa que aquest dijous quedava desdibuixada completament. La Bisbal assaltava Sant Feliu de la mà de tres dels seu ciutadans més il·lustres. Tres músics, amics, companys de generació i d'aventures. Mazoni, Miquel Abras i Sanjosex.

"Vaig anar a la comunió d'en Miquel [Abras]; ell va venir a la meva; vaig ser el testimoni de casament d'en Carles [Sanjosex]... No és fictici tot això" explicava Mazoni només enfilar-se a l'escenari. "Hem compartit poble, músics, local i fins i tot casa" ens havia confessat minuts enrere Abras.

La trajectòria de l'un, possiblement, no s'explicaria sense la de l'altre. Tots tres van néixer -musicalment parlant- al local d'un altre il·lustre bisbalenc -també present a la cita- com ho és Toni Molina. Anys més tard van compartir grups i projectes fins que, a principis dels 2000, van començar a caminar en solitari. "Si no arribo a tenir aquests amics potser jo no estaria aquí", deixava anar Sanjosex en un moment del seu concert. Així doncs, és fàcil entendre l'emotivitat d'un concert que els unia a tots tres, amb els seus respectius projectes, per primera vegada.

El format ens deixava un concert llarg -potser en excés- i en què cada músic tenia prop d'una hora per mostrar-nos la seva obra abans d'una jam session conjunta al final. Sanjosex era el primer en obrir foc. Ho feia trencant dos anys de silenci -darrerament només l'havíem vist amb l'espectacle Càntut acompanyat de Carles Belda- i amb un set list que repassava tota la seva carrera musical: des del Sanjosex més quotidià dels inicis -que es deixava sentir a "De Girona al Japó" o "Baix Ter Montgrí"-, fins al Sanjosex despreocupat, juganer i optimista de Festival, la seva darrera referència -amb cançons com "M'agraden els colors", "Festival Tom i Jerry" o "No hi ha mirades"-. Entremig, moment per la seva cara més introspectiva i reflexiva explotada sobretot a Al marge d'un camí -del qual interpretava "Futur incert", "Corriol" o "Animal salvatge", entre altres-.

En una nit com aquella, estava permesa la nostàlgia i mirar més el passat que el futur. Era dia per repassar una vida plegats i els permetíem tal llicència. Miquel Abras també optava per una mirada retrospectiva. Obria amb les seves creacions més recents -"Cadena de favors" i "La vida en un sospir" amb una intercalada "Per amor a l'art"- i anava retrocedint fins arribar a aquelles ja llunyanes "Crida" i "Amb tu sóc jo". Temps també per un parèntesi intimista enmig d'un concert marcadament rocker per interpretar en solitari "Gira-sols mirant la lluna" i "País petit" tot passejant-se entremig de la platea.

Mazoni era l'encarregat de tancar la nit. Apareixia en solitari, mantenint la línia acústica del seu darrer disc, i ens donava la benvinguda amb "Sol" i "Pedres". Un petit miratge abans no entrés la banda, desenfundés la guitarra elèctrica i ens regalés un directe vibrant. "Natura morta", "Caputxeta", "La promesa", "Apocalipsi now", "A.I.L.O.D.I.U."... El cantant tirava de 'hit' per fer esclatar el teatre, que es quedava petit per tanta energia. I, sí, per acabar dos clàssics: "La granja de la Paula" -versió de "Maggie's farm" de Bob Dylan- i "Eufòria".

La nit acabava amb uns bisos compartits, el públic dret, i els músics entregats en un estat a mig camí entre l'eufòria -mai més ben dit- i  l'emoció. Sonaven "Contradiccions" (de Miquel Abras) i "No tinc temps" (de Mazoni) i s'acomiadaven amb el que, de ben segur, s'ha convertit ja en l'himne oficiós de La Bisbal: "Mitgeres al descobert" (de Sanjosex). Havien estat més de tres hores de concert, però hi havia qui encara no en tenia prou i en reclamava més des de les primeres files, així que els tres músics -amb els seus respectius escuders- no tenien més remei que sortir una vegada més per improvisar un últim bis: una versió de "All along the watchtower" de Dylan.