Metallica

Fotografia: Xavi Torrent

Aquest diumenge l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona s’ha engalanat de negre per rebre la banda de música metal més exitosa de la història, Metallica, en el marc de la seva gira Worldwired Tour juntament amb els stoners noruecs Bokassa i els suecs Ghost com a teloners.

Els primers a tocar van ser Bokassa i van sentir el fred de Barcelona, i no em refereixo només al vendaval gèlid que feia a la nostra capital, sino a la més absoluta indiferència d’un públic que acabava d’arribar i s’estava situant a un Estadi Olímpic encara buit. Amb Ghost i un Estadi força més ple la cosa canviava. El públic que mica a mica anava omplint l’Estadi cantava i celebrava les cançons d’un grup amb un directe i posada en escena sorprenents, que només hagués pogut millorar si els hagués tocat sortir a l’escenari de nit: tots els seus equips de llum, foc i pirotècnics haguéssin resultat molt espectaculars.

Acabat el torn dels teloners i amb uns minuts —sorprenentment pocs— de retard on la gent s’entretenia a fer la onada, s’apagaven les llums i sonava "The ecstasy of gold", d’Ennio Morricone, que donava tret de sortida al concert dels de San Francisco. L’escenari, molt sobri, net d’elements i d’un blanc que contrastava amb el vestuari negre de tot el grup, estava presidit per 5 enormes videowalls  que n’ocupaven tota l’amplada. Van començar amb una "Hardwired" molt ràpida i esmolada i una "The memory remains" amb un final allargat que corejaven les 50.000 ànimes que omplien l’Estadi Olímpic de gom a gom.

Amb un ‘Hello, Barcelona, we got a present for you’, James Hetfield, cantant, guitarrista i mestre de cerimonies, ens regalava —per sorpresa de molts— "Ride the lightning", que va anar seguida per una encara més inesperada "The thing that should not be". El públic no n’era conscient, però era una declaració d’intencions. De l’ultim disc, Hardwired… to Self Destruct (Blackened Recordings, 2016) només en van tocar 3 cançons: "Hardwired", "Here comes revenge" i "Moth into the flame", amb una flama que es desplaçava de banda a banda d’escenari durant tot el tema i unes espectaculars flames que sobresortien més de 20 metres per sobre de l’escenari i que escalfaven i deixaven bocabadats tots els assistents.

Un dels grans moments de la nit va arribar amb els primers arpegis de guitarra de l’esperada balada metal "The unforgiven". El públic va il·luminar —com sol ser ja tradició— l’estadi amb les llanternes dels seus mòbils. Per presentar "Sad but true", Hetfield ens recordava, amb veu de cansada, que Metallica porta 38 anys girant i fent música en viu, i agraïen a tota la familia de Metallica el suport i estima que segueixen rebent arreu del món. ‘We have one thing in common. We like heavy. Do you want heavy NOW? Metallica gives you heavy, Barcelona!’ L’execució de "Sad but true" va acabar amb Hetfield de genolls en la plataforma que s’endinsava entre el públic i desafinant una de les seves llegendàries guitarres davant d’ells. Hetfield i Ulrich es prenien un petit descans fora de l’escenari mentres deixaven Robert Trujillo i Kirk Hammett dur a terme un dels altres moments de la nit: una versió de "El muerto vivo", del nostre estimat i malauradament desaparegut Peret. Homenatge que també va rebre el també desaparegut baixista el grup Cliff Burton, amb el solo de baix d’"Orion" i imatges d’ell al videowall.

A la segona meitat del concert hi va haver lloc per "Frantic", del polèmic i no gaire estimat St. Anger (Elektra, 2003), tema seguit per una estimadíssima però poc contundent "One", on Lars Ulrich feia gala —com en tota la resta del concert— de les seves ja conegudes i inexcusables carències com a bateria suposadament d’elit. No és tolerable que el bateria perdi el ritme en pràcticament tots els temes d’un espectacle de classe mundial pel que el públic ha pagat uns bons diners.

"Master of puppets" la seguia, amb un Hetfield molt càlid i proper, que es va donar un veritable bany de masses entre el públic que estava ebri de felicitat de tenir el Papa Het a tocar. La cosa pujava amb "Creeping death" i "Seek and destroy", temes on tot el grup es va traslladar —segona bateria inclosa— a la plataforma del final d’una de les passarel·les que hi havien muntades. Un petit record de quan tocaven en petites sales de concert i on gairebé els uns es tocaven amb els altres. Acabada "Seek and destroy", el grup se’n va rere l’escenari uns minuts per recobrar l’alè i tornen. Comença el torn dels bisos.

En el torn dels bisos primer va sonar una anticlimàtica i gens esperada "Lords of summer", tema que va deixar tothom fred, però que van saber compensar molt bé amb una "Nothing else matters" molt emocionant, i tancaven la paradeta amb "Enter Sandman", atronadora, majestuosa, que tot l’estadi va cantar sencera a ple pulmó. Al final, focs d’artifici amb senyera inclosa i llançament de pues, baquetes i molts agraïments per un públic que, com el grup, s’ha fet gran. Hi ha pocs grups de música metal més icònics i estimats que ells. Tenen tants himnes que podrien fer un setlist de 7 hores i deixar-se temes que altres grups matarien per haver composat. És la seva gran aportació a la música, el seu llegat. Són història viva i els ultims de la seva espècie, i malgrat que el temps no perdona, on no arriba la força hi arriba el cor. Metallica estima Catalunya i Catalunya estima Metallica.