MGMT

El vespre i el fred s’agafen de la mà per a donar entrada al Festival Cruïlla de Tardor. El Poble Espanyol queda aclaparat per una cartellera de concerts i, entre ells, el dijous era el torn de MGMT. Els nordamericans van tornar a la ciutat després d'anys, i inevitablement de gira, per presentar el nou àlbum de Little Dark Age (Columbia Records,2018).

L’ambient de tardor es menja tots els presagis i ens convida a passar a una carpa, un hivernacle gegant transparent, amb sostres de llums penjants de cristall i aranyes enredades entre herbes i plantes, que també segueixen el curs natural, aproximant-se als espectadors.

Les llums s’apaguen i una boira espessa ofega les primeres files. Tot queda en un ambient tenebrós i de misteri, fins que s’il·luminen a l’escenari quatre columnes barroques, i tot seguit surten els 6 integrants del grup. Després de la introducció comencen a tocar la primera cançó i darrere seu comença a inflar-se la cara que protagonitza la portada del seu últim CD, un rostre espantat, semblant al rostre de “El grito” de Munch, però curiosament descuidat com si l’haguessin volgut reproduir de forma apressada.  

En el seu setlist es van intercalant cançons dels seus múltiples treballs, però sentim principalment les que conformen Oracular Spectacular (Dave Fridmann, 2007) i Little Dark Age. Sens dubte toquen "Time to Pretend", "Electric Feel" i l’incinfundible "Kids", que els va portar al més alt el 2007 fent-los guanyar un Grammy.

El públic els segueix i canta amb ells, el teclat principal melòdic i el ritme de la bateria junt amb les guitarres aconsegueixen un so alternatiu i alhora psicodèlic que han contagiat als seus fans des de ben bé els principis, perquè el cert és que continuen seguint els instints que els porten a ser ells mateixos, tant a l’estudi, com dalt de l’escenari.

Les seves cançons segueixen  sonant, i anant més enllà dels seus cossos, dels seus instruments, les pantalles s’omplen de color i en elles es projecten paisatges de flors, o infraestructures estranyes, quadres que no aconseguim reconèixer. Com en un marc perfecte, Andrew VanWyngarden esta enquadrat dins d’una d’aquestes, i al mirar-lo, ens transporta i viatgem a algun lloc del món de la nostre ment en què només hi ha això, el seu so.

Hi ha qui salta, o qui tanca els ulls, però en comú hi ha que l’ambient distès i l’espectacle acaben arrodonint-se; i quan s’acomiaden dels espectadors, no hi ha ningú que no vulgui repetir.