Miquel Gil

Fotografia: Josep Tomàs

Després d'un llarg temps d'espera, Miquel Gil presenta Geometries (TempsRecord, 2019), el seu nou treball a un concert que s'emmarca a cavall entre el festival Tradicionàrius i el Barnasants.

Poc abans de les deu de la nit, el Centre Artesà Tradicionàrius, ja gairebé ple, espera amb impaciència que comenci una nit de música mediterrània i sobretot de molta poesia. Una nit de presentar cançons noves que s'han cogut durant un any (o com diu Gil, “ensenyar què hem parit!”) i de recordar-ne altres incloses dintre de treballs anteriors.

Quan la banda puja sobre l'escenari, hi ha uns primers aplaudiments que s'intensifiquen quan el músic de Catarroja apareix en escena amb una guitarra. S’asseu davant el micròfon (després d'anunciar que està lesionat d'una cama, “l'esport està sobrevalorat!”, bromeja) per començar a interpretar “Rosa de paper”, poema musicat d'un referent de la poesia valenciana: Vicent Andrés Estellés. Però com que Gil s'identifica a ell mateix com a reincident i només amb aquesta versió no hi ha prou poesia, musica altres poetes com Enric Casasses o Imma Màñez. D'aquesta última versiona “Terra” amb menció a l’1-O i dedicatòria per a Lluís Puig inclosa, tot i confessar no ser un una persona molt donada a les dedicatòries. Així, el valencià deixa clara un cop més l'estreta relació entre folk i política que es manté gairebé sempre.

Del poeta Enric Casses no podia faltar “L’Amor és Déu en barca”, molt aclamada pels assistents, així com tampoc podia faltar el productor del disc, Borja Penalba, com un acompanyant més de Miquel Gil, apareixent i desapareixent durant un espectacle en què sentim temes com “Hotel París”, “Llei horària” o “Primavera”. Amb tot això la nit ja es perfila com un èxit, però què més es podria afegir al concert per convertir-lo en tot un luxe? Una gran convidada, evidentment. Aquest paper és per Mireia Vives, que acompanya els músics sobre l'escenari, tot combinant a la perfecció entre les melodies fetes per instruments com el baix, la guitarra, el teclat, la flauta, la dolçaina o la bandúrria.

Tota aquesta combinació de talent, tradició, modernitat i poesia acaba convertint-se en una d'aquelles nits en les quals ja s'augura un gran concert però que tot i això no defrauden. Al final de tot, el públic és el jurat i aquest jurat decideix per unanimitat aplaudir durant minuts dempeus.