Mishima

Mishima va actuar aquest divendres a la Razzmatazz de Barcelona. El quintet jugava a casa i, com no podria ser d'una altra manera, va presentar l'artilleria dels èxits que han capitalitzat l'escena indie de la música catalana. Una hora abans, va tocar Jordi Lanuza, compositor i lletrista d'Inspira i que ara presenta un disc en solitari: Com a casa (Bankrobber, 2018). El mateix Pau Vallvé s'ho mirava atent: "Es diu Jordi Lanuza" va informar un home lleugerament excitat pel descobriment. No és la primera vegada que Mishima convida a un artista per obrir la nit. El 2015, en el tancament de gira de L'ànsia que cura (The Rest Is Silence-Warner, 2014), el grup va convidar a uns llavors desconeguts Maria Arnal i Marcel Bagés.

Fixeu-vos quanta negreta, quant personatge important de la música catalana ha estat citat al paràgraf anterior. Justament, divendres era una cita en negreta al calendari. Potser va ser l'indret, acostumat a cites de certa envergadura. Potser va ser que era "nit d'abril". O pels "carrers molls de Barcelona". O pels udols orgasmats d'un públic entregat a l'enfant terrible de la música catalana: David Carabén. Amb ell, Alfons Serra (bateria), Marc Lloret (teclats), Xavi Caparrós (baix) i Dani Vega (guitarra) —aquest últim amb un flamant projecte musical en solitari i de forta base elèctrica: Sr. Canario.

La primera vegada que vaig veure a Mishima va ser el darrer estiu. En aquest mateix mitjà, vaig regalar una crònica curulla de les foteses habituals. Junt amb Joan Miquel Oliver, els presents vam poder gaudir de dos pilars en un indret formidable: el Teatre Grec de Barcelona. Recordo que al preciós amfiteatre hi va ressonar el ja clàssic "Carabén President!". Divendres, a més, amb "S'haurà de fer de nit", dedicada als presos polítics, molts crits de "llibertat".

Les cançons del grup barceloní van convertir-se en himnes. Corejades per un públic enfervorit, cada cançó es desfloria en una sonoritat inèdita. Himnes on Carabén acostuma a exposar-se, on sempre acaba convertint-nos en empàtics silenciosos, on furga cap endins per regalar-nos trossos que ens fem nostres. Cançons que molt sovint parlen d'un amor polifacètic, d'un amor, si em permeteu, transversal, que bé et consola, bé t'exalta o bé et duu a demanar matrimoni a l'amic e amat —això últim va passar divendres de veritat: el grup va haver de parar el concert perquè una parella s'havia promès enmig del "Cert, clar i breu".

Entre l'amor, la maduresa i el pas del temps, transita aquest Ara i res (TRIS/Warner Music Spain, 2017). Una peça de noves textures, més o menys suggerents, amb una mica menys d'èpica que els anteriors —o almenys una mica més depurada. I una essència hipnòtica: el carisma de David Carabén. Un home que ara lidera Mishima, que ara t'escriu una columna a La Vanguardia, que ara regenta un cocteleria a Les Corts —demaneu-vos el gintònic, plain and simple— o que ara llença uns vins DO Terra Alta. Amb tantes coses se m'acut una cosa: divendres a la nit, la fortor d'alcohol miccionat sempre impregnada als sostres d'Almogàvers 122, era tanmateix tan fresca, primaveral, càlida i electritzant que David Carabén hauria de plantejar-se molt seriosament convertir l'aroma, en el perfum que regalarem a les nostres mares. Parlem-ne, David.