Hi ha qui diu que Set tota la vida va canviar el curs de l'escena musical catalana. Que va ser la llavor que va fer sorgir el nou pop català. I potser és cert. El que és segur és que aquell disc icònic va ser determinant per Mishima. Quants de nosaltres vam descobrir David Carabén i companyia gràcies als versos de "Qui n'ha begut", "Un tros de fang", "La tarda esclata" o tants altres superhits pop que ens mostrava aquell treball? Mishima sortien de l'anonimat i assaltaven la primera línia amb un treball que de seguida els va valer tots els elogis.
D'allò en fa ja deu anys i, ara, ja plenament consolidats, aquell disc esdevé, gairebé, peça de culte. Un disc altament estimat per tots els fidels seguidors de la banda i que conté algunes de les peces més superlatives de la seva trajectòria. Però, alhora, un disc un pel feixuc per sentir en directe, de principi a fi, i a pilota aturada.
A l’Acústica de Figueres, la banda assaltava l’escenari amb “La tarda esclata” i seguia el guió, fidelment i sense pausa, fins a “D’un costat del carrer”. Més de 40 minuts només aptes pels més devots i que a més d’un se li podien fer llargs. Atrevir-se a fer en directe i en un festival un disc sencer d’una tirada sempre és arriscat, però en aquest cas era necessari per commemorar com cal l’efemèride d’aquella obra mestra.
Ho feien gairebé com a ritual i sense pràcticament dirigir-se al públic. Una connexió mística amb aquell passat ja llunyà en una plaça Catalunya que havia de conviure a l'ombra d'Alfred Garcia i Els Catarres, dues propostes de més impacte mediàtic que saturaven la Rambla.
Passat el ritual, tornàvem als Mishima del present. Les cançons d’Ara i res començaven a recuperar el protagonisme tot alterant-se amb altres clàssics i demostrant que aquell Set tota la vida que els va canviar la vida -valgui la redundància- no va ser ni un bolet, ni el pic d’una trajectòria. Al contrari. Va ser un disc notable, però superat amb escreix al llarg dels anys per les obres posteriors.