No estava preparat, de debò que no. No tenia ni idea del que m’esperava. La meva ignorància vers Morcheeba m’havia deixat totalment desemparat davant el poder de seducció i pura hipnosis al qual ens van sotmetre al llarg del seu espectacle a l’Auditori de Girona, en el marc del Festival Strenes.
Si ho hagués preguntat, si m’hagués informat una mica prèviament potser ho haguera pogut prevenir, potser. Tot i que passades unes hores després del concert, la intensitat de l’impacte que encara sento dins meu em fa començar a intuir que no hi havia vacuna possible, que no hi ha prevenció efectiva davant la descàrrega de màgia i embruix que la veu de Skye Edwards i la guitarra de psicodèlica d’en Ross Godfrey disparen sense compassió.
La calma i lentitud parsimoniosa amb la qual la vocalista va entrar a l’escenari no deixaven entreveure quins serien els passos que seguiríem aquella nit, més enllà d’una regla inviolable: estàvem a la seves mans. Del minut u fins al darrer instant quedaríem a mercè del seu carisma i de la seva veu sedosa.
Com si d’un ritual es tractés, com si ens trobéssim davant d’una celebració litúrgica, l’actuació de Morcheeba ens va anar atrapant enmig d’una sonoritat que sobrepassava tota capacitat de contenció. A la vegada, projectant-se de manera constant i impactant, un desplegament increïble de llum i color no deixava espai a la pèrdua d’atenció. Cada gest, cada gir dels focus es mostrava clarament premeditat i amb la finalitat clara de fer-nos captius. No hi havia escapatòria, tampoc la desitjàvem.
Quan tot just portàvem tres cançons, "Otherwise" i "The Sea" van obrir un període en el que la “mestra de cerimònies” ja no en feia prou amb la nostra atenció. Etzibant-nos un would you like to stand up? La cantant de la banda anglesa va fer alçar a tot un públic que ja no tornaria a trobar l’encaix entre els seients i que restaria dempeus sota l’encanteri d’una exhibició de llums, sons i senzilles coreografies que s’entrellaçaven de manera deliciosa.
El bis es va fer pregar més del que moltes bandes són capaces d’aguantar, però la gent no volia deixar escapar aquell estat d’abducció musical, i després d’un llarg buit a l’escenari, el comiat trobà la seva millor forma amb el fantàstic "Rome wasnt’ build in a day".
Jo no estava preparat per tal espectacle, però ja no vull una altra cosa.