Neu!

Només d'entrar al festival Neu! un immens plafó de color negre ens rep. 'Todo basura', s'hi pot llegir al capdamunt. A sota, un text ens explica que aquell espai havia de ser una exposició del material artístic creat al llarg de les cinc edicions del festival. El material, però, no ha sobreviscut el pas del temps i el plafó resta buit.

El Neu! és un d'aquests petits festivals que val la pena reivindicar. Un festival cuidat, que ha aconseguit trobar una personalitat pròpia, i que ens ofereix un cartell original i atrevit, fet amb gust i pensat per aportar pinzellades musicals a un públic inquiet. Un petit tast de propostes de qualitat, perfectament encadenades, que s'allarga durant més de 7 hores.

Entrem a La Mirona mentre la poca gent que ha arribat puntual a la cita es prepara per sentir Pau Blanc, que no té precisament el seu millor dia. Marcadament influenciat per la música d'Adrià Puntí -amb detalls que també ens poden evocar el seu veí Sanjosex-, avui el bisbalenc ens recorda, més aviat, el passat fosc del qui va ser líder d'Umpah-pah.

Al Neu!, però, els tempos van ràpids i sense gairebé ni adonar-nos-en ja tenim a l'escenari -envoltada de botons i aparells- Museless. És una de les revelacions de l'electrònica a casa nostra i ens sorprèn amb un xou musical i visual, impulsat per les projeccions que acompanyen cada cançó, i que de seguida connecta amb un públic ja més nombrós.

Els decibels pugen definitivament poc després, quan Carmen 113 assalten l'escenari. Són més de vint anys els que porten a les esquenes, gairebé sempre lluny dels focus mediàtics i sense fer gaire soroll, un fet de difícil explicació veient el seu directe trepidant. Pop indie que els situa en l'òrbita de noms com Vetusta Morla o Izal -dues bandes amb qui ja han compartit escenari- i que a La Mirona provoquen el deliri d'una sala que s'entrega a les cançons del seu darrer disc, Discutir desnudos (U98, 2018).

Arribats a aquest punt, el festival es treu un as de la màniga, per si algú temia caure en la monotonia. S'obren les portes de la Sala 1, on ens sorprenen dos pedestals situats al centre de l'espai. En un, Sara Fontán, violí en mà, ens convida a acostar-nos-hi; a l'altre, Edi Pou (Za!) ens espera assegut davant la bateria. Comencen 45 minuts de bogeria instrumental, amb una atrevida mescla que suma efectes electrònics i ens deixa bocabadats.

Tornem a la sala petita, on ja ens hi espera l'amfitrió de la festa, Xebi SF. El músic és l'alma mater del Neu! i, evidentment, no podia faltar-hi. Ulleres negres, el cabell tapant-li la cara i una il·luminació fluixa per donar força a les projeccions que l'acompanyen. El músic se'ns presenta amb posat distant, sense dirigir-se al públic en cap moment, potser perquè ens fixem amb la qualitat musical d'una banda extraordinària i unes cançons fosques i personals que l'allunyen de la faceta folk que ens havia mostrat en els darrers discos.

La Mirona ja fa estona que bull i l'arribada del gran cap de cartell de la nit acaba de fer-nos esclatar. Joan Colomo s'enfila a l'escenari, pren el micro i comença l'espectacle amb un 'Suavecito para abajo, para abajo'. Geni i figura, però sempre resolutiu, el músic inicia així un concert al més pur estil Colomo. Ens passeja, sobretot, pels seus darrers dos discos, en què s'endinsa en les profunditats del sistema econòmic i social que ens envolta, i revoluciona el festival amb aquell posat entre infantil i irreverent que el caracteritza.

Sis hores després de començar el festival, arriba el torn del darrer dels grups participants, Aliment. Descàrrega punk, enèrgica i visceral, per encarar la recta final d'un Neu! que encara es guarda la sessió dels DJs residents Caballo Ganador per rematar la nit i un caramel extra per l'endemà, amb la funció 'Miedo', d'Albert Pla, al Teatre de Bescanó.