És una de les veus més peculiars hagudes i per haver. No cal veure’l ni conèixer la cançó que sona. Tant se val, perquè la veu de Passenger és inconfusible; una de les veus més càlides que existeixen i la mateixa que dimecres va convertir el Liceu, majestuós, en una atmosfera íntima. És impossible sentir-lo en directe i no fer-se la pregunta. Com pot ser que una sola veu, a pèl i sense banda, tan sols acompanyada d’una guitarra acústica que, val a dir, domina a la perfecció, pugui omplir de tanta magnificència un teatre d’aquestes dimensions? La resposta sembla tan senzilla com ell. Perquè Passenger és molt gran. Perquè per a que no et calgui res més, s’ha de ser molt bo. I qui l’ha sentit en viu ho sabrà del cert.
Michael David Rosenberg té una llarga trajectòria professional, però és conegut per molta gent com “el de Let her go”. Ell n’és conscient d’això i s’ho pren amb humor perquè «tot i que molta gent es pensi que només en tinc un; són 10 els àlbums que publicat», etziba a platea. El moment àlgid de riures arriba amb la crítica punyent i divertida de la irreverent “I Hate”, i Passenger et fa adonar de com d’idiotes podem arribar a ser els humans. És curiós perquè tot i que és una de les mil vegades que la canta, encara no ho pot fer sense que se li escapi el riure en algun moment. L’aclamada “Let her go” és bonica i t’atrapa –en directe encara més– però no és l’única. “Live’s for the living”, amb una melodia intimíssima, és tota una lliçó de vida. “No ploris pel que has perdut / somriu pels que estan vius / mira de trobar el que necessitis i retorna el que rebis / la vida és per viure-la, així que viu-la / o, estaràs millor mort”.
Juga amb l’humor, amb senzillesa i naturalitat, però quan s’ha de posar més seriós, s’hi posa. Inclosa al seu últim disc Runaway (Black Crow Records, 2018), “To be free” retrata una història personal. Tothom en té una i la dels seus avis paterns és la d’una parella que, fugint de la guerra, vetllava per un únic desig; el de ser lliures. Un puntejat de guitarra enllaça la història d’aquest drama en una de les cançons més populars de la dècada dels seixanta. Els més assidus a sentir-lo en directe ja saben quin és l’himne que prossegueix. Una de les millors versions que s’han pogut fer mai de “The Sound of silence”, de Simon & Garfunkel. Entre crits, s’acosta al micròfon i diu «aquest és un tema nou»- i sí, és la mateixa broma de sempre, però cada cop que la diu, fa gràcia.
Presenta, per primer cop a Barcelona, una altra de les cançons incloses al darrer disc, “Survivors” i la sinceritat l’envaeix quan confessa que quan veu a les notícies que el món se’n va en orris –per temes tan controvertits com el Brexit o per lideratges com el de Donald Trump– pensa que veritablement no som tan petits com ens pensem. Però no només ho diu sinó que ho demostra demanant que tot el públic tregui els seus mòbils i faci llum. De sobte, la foscor del Liceu desapareix i tothom pot veure qui té al costat. Un mòbil no enlluerna però més de mil són capaços d’il·luminar tot el teatre. Doncs no, no som tan petits com ens pensem si ens ajuntem.
A la recta final, amb “Holes” de fons, la platea el vol sentir de més a prop i són molts els qui s’aixequen de les seves butaques i ocupen el passadís central per acostar-s’hi, encara que sigui veient-lo drets. «Thank you for being so lovely and so quiet», els diu. El noi que va començar cantant pels carrers està cofoi d’actuar al Liceu, segons ell en “un dels llocs més bonics que existeixen”.