Premis Alícia
Estrena sòbria i sense sobresalts
Arribar a la primera edició dels Premis Alícia ha estat un camí llarg. L'Acadèmia Catalana de la Música ja es marcava l'objectiu d'impulsar aquests guardons ara fa justament 7 anys, quan es presentava en societat al Mercat de Música Viva. Segurament el propi camí de l'Acadèmia no ha estat fàcil. Tampoc ho deu haver estat aconseguir trobar l'espai per a uns nous premis en un sector relativament reduït i que ja tenia altres guardons fortament consolidats.
Però el premis de l'Acadèmia han arribat. I ho fan fet marcant perfil propi, erigint-se com a premis del sector i no només dels músics i apostant per unes categories que s'escapen del que estem habituats en premis musicals. El perfil de la gala ja marcava distàncies amb altres formats. Una gala sòbria, de marcat caràcter institucional, àgil i sense presentador per uns premis que volien mostrar la diversitat del teixit musical català.
Recollien guardons noms destacats de l'òpera i la clàssica com Benet Casablancas -Premi Autoria compartit amb l'escriptor Rafael Argullol per L'enigma di Lea- o el Quartet Casals -Premi Interpretació-; però també entitats com el Taller de Músics -Premi Projecte Educatiu- i Xamfrà -Premi Projecte Social-. Reivindicació també dels nous formats, amb el Premi Interdisciplina per l'òpera Je suis narcissiste, i del paper dels mitjans de comunicació en la música amb el Premi Periodisme Musical al Grup Enderrock. Per la seva banda, les Balkan Paradise Orchestra pujaven a l'escenari a recollir el guardó a Talent Emergent.
Com a guanyadors destacats, però, dos noms absents en la gala: Rosalía i Jordi Savall. Possiblement siguin els dos artistes més internacionals i reconeguts de casa nostra i cada un recollia dues estatuetes, agraïdes a través de vídeos. La primera s'enduia els guardons a la Internacionalització i a Producció discogràfica per l'aclamat El mal querer; mentre que el segon era reconegut amb el premi Trajectòria i Directe.
La gala, com totes, s'acabava allargant. Casablancas i Argullol hi contribuïen amb un discurs quilomètric que despertava els aplaudiments irònics del públic abans de temps, convidant-los sense sort a deixar l'escenari. Però cal reconèixer a l'Acadèmia la capacitat de teixir una gala prou ràpida, en què un vídeo projectat entre premis servia de fil conductor i les actuacions musicals - al llarg de la gala sentiríem El Petit de Cal Eril, l'orquestra de refugiats Orpheus XXI, Magalí Sare amb Manel Fortià, el cor femení Voxalba i The Black Barbies- trencaven la monotonia. Es feien seu aquell lema sempre encertat del menys és més, segurament la millor decisió per una primera edició, i aconseguien així una entrega sense sobresalts.
