Premis Enderrock
Amb pilot automàtic posat
Amb el salt a Girona i, més recentment, establint com a seu l'Auditori, els Premis Enderrock han trobat el format. La revista ha sabut donar dinamisme i ritme a la seva gran gala, i aportar-hi la solemnitat que s'hi havia trobat a faltar en el passat. I, potser fent cas d'aquella premissa de no tocar allò que funciona, des de llavors ha optat per la via conservadora, posant el pilot automàtic i incorporant molts pocs canvis any rere any.
Això es tradueix en una gala sòlida i resolutiva, perfectament trenada i sense sobresalts. Ara bé, també en una gala amb poc marge per la sorpresa. La parella de presentadors n'és la mostra més evident. Xuriguera i Faixedas s'han fet seva la gala. La controlen, en coneixen els tempos i s'hi mouen amb una naturalitat absoluta. De fet, si un no ha vist mai abans la gala, molt possiblement els trobaria els presentadors perfectes, però després de tants anys capitanejant-la els costa trobar elements nous on poder-se agafar i massa sovint cauen en la broma reutilitzada. Fins i tot l'autoparòdia sobre aquesta repetició s'ha acabat fent repetitiva.
La resta de la gala seguia el patró que tot aquell que hagi assistit regularment a la nit dels Enderrock coneix. L'entrega es dividia amb blocs de tres o quatre guardons, repartits per personalitats del món de la cultura, que acabaven amb una actuació musical abans que els dos presentadors donessin pas al següent bloc. Un format àgil que esdevé la millor fórmula per mantenir l'atenció en una gala de prop de tres hores. Abans d'això, Lluís Gendrau havia fet la tradicional benvinguda reivindicant la música com a element estratègic en un context polític i social com l'actual. Fins i tot aquí un podia tenir una certa sensació de déjà-vu. Un dels pocs elements sorpreses li posava Peter Gabriel, que apareixia via pantalla gegant per llegir un comunicat de suport al moviment independentista català.
Entre les actuacions, més nombroses que altres anys i molt encertades, menció especial per la que obria la gala: una peça inèdita de l'Electrica Dharma amb lletra de Jordi Cuixart que van interpretar amb l'ajuda de Gemma Humet i el Cor Geriona. Inici d'altura que arrencava els crits de "Llibertat" de la platea i que ens deixava una frase que ens ressonava dins el cap com un mantra: 'resistir és vèncer, estimar és compartir'. Era, sens dubte, un dels moments més emotius d'una nit que també ens va deixar altres estrenes i molta música en directe -vam poder sentir el mes nou de Lax'n'Busto, Oques Grasses, L'Últim Indi o Joan Rovira a més d'Els Pets, Clara Peya, Joan Dausà i la parella formada per Lildami i Su.
I, pel que fa al palmarès, cap dominador clar. Els Catarres -millor disc de pop rock i millor artista per votació popular-, Rosalía -millor disc en llengua no catalana per la crítica i millor artista en llengua no catalana pel públic- i Joan Dausà -millor disc de cançó d'autor tant per la crítica com per votació popular- van ser els únics en repetir. La resta, destacada presència femenina -Clara Peya, Roba Estesa, Balkan Paradise Orchestra, Macedònia i Alba Careta van ser algunes de les triomfadores- i guardons per la majoria dels grups habituals a la cita: Txarango, Els Pets -que es van haver de conformar amb el que ja tenien assegurat per la crítica-, El Petit de Cal Eril -també per part de la crítica- Doctor Prats i Buhos.
La nit, però, també ens va deixar un llarg llistat de grups que rebien premi per primera vegada, des d'Alfred Garcia -que agraïa el premi a millor cançó de pop amb un vídeo en castellà- fins a Lildami -que estrenava el premi de músiques urbanes-. També primer guardó per Els Jóvens -millor disc de folk per la crítica- i les revelacions per crítica i públic: Su i K-liu. Al llarg de la gala hi havia també temps pel reconeixement a dos històrics: La Trinca -premi d'honor- i un absent Joan Manuel Serrat -premi a la trajectòria-; així com les pioneres de la fotografia Colita i Pilar Aymerich -premi Estrella- i el productor valencià Mark Dasousa -premi Joan Trayter-.
