Fotografia: Festival Mil·lenni / Marta Vilardell
Enguany se celebra la vintena edició del Festival Mil·lenni, festival que uneix les sales més simbòliques de Barcelona sota un mateix cartell i que ofereix un ventall immens d'opcions musicals als espectadors. I, dissabte, va ser el torn -i retorn- de Rayden.
S'apaguen les llums, el fum ja tapa l'escenari, el públic es mou impacient, xiula i crida. De cop, silenci. Sona un piano i el concert comença com ho fa el seu últim àlbum, Sinónimo (Warner Music Spain, 2019) a mà de "Lo primero, la bondad". Rayden rugeix.
Amb una Razzmatazz a vessar, el raper, directe i sincer, sense pèls a la llengua, agraeix la fita i recorda les primeres visites a la ciutat comptal -"dónde solo tenía tres fans y nos decíais "somos tu legión de BCN""-, -"como ha crecido la familia desde entonces"- se'n sent orgullós.
A partir d'una posada en escena mínima, amb un joc de llums i colors espectacular, s'articula un viatge musical d'allò més emocional i emocionant: fent de cada cançó un himne, canta a un públic crític, furiós, enfadat amb la situació econòmica i social que s'està vivint darrerament, -"los de arriba son quiénes se aprovechan del odio"- recorda en un moment donat.
Recolzat en tot moment pel també raper Mediyama, David Martínez deixa caure uns explosius "Gargantua", "Xtravaganzza", "Pólvora Mojada", "Habla bajito"... Tema rere tema, es coregen les seves punyents lletres, que són analgèsic, un copet a l'esquena contra la injustícia; que són esperança, un puny alçat en senyal de lluita.
També, però, hi ha temps per cantar als sentiments més dolços i melosos. Aquests temes més suaus presenten la primera col·laboració de la nit, Bely Basarte. Juntament amb la cantant madrilenya interpreta "Careo" i "Vía de escape", l'ambient que es viu i se sent dins la sala es destensa, explota, rebenta la bombolla hip-hopera i l'estat del públic fa un gir de 180°. Una pausa entre els ritmes més marcats i penetrants.
Rayden, de sobte, es transforma en un Rayden totalment diferent del que s'havia deixat veure i escoltat fins al moment, un Rayden encara més hipnòtic i molt més íntim ens xiuxiueja "Los Dioses también sangran", el públic, que saltava fins feia 3 minuts, queda bocabadat i en mig d'un silenci quasi eclesiàstic es desenvolupa un dels moments més interessants, màgics i intensos de la nit.
Torna a rugir. I aquest cop és Ander Valverde, cantant de Green Valley, qui l'acompanya i delecta al públic amb “Las Estrellas del Cielo". A poc a poc es comença a pressentir el final. La sala es respira densa, exaltada, feliç, sense preocupacions... I és que quina cosa millor que un concert de Rayden per deixar-se la pell i el sentiment, per créixer i descobrir-se interiorment?
Sovint em pregunto què ha portat a la gent a reunir-se sota les paraules, rimes i versos, sota el paraigua emocional de l'artista, però el que és ben segur és que d'una manera o altra ahir ningú vam ser el mateix després de sortir de Razzmatazz.
"Lo segundo, el talento".
Quin magnetisme més pur desprens, David.