Residente

Ens acostàvem a les 22:30 i un Poble Espanyol ple fins la bandera cremava el neguit i l’ànsia de veure i viure a Residente a través de càntics, xiscles i aplaudiments, els quals esdevenien especialment intensos en els breus interludis que s’anaren succeint entre cançó i cançó del fil musical. Uns minuts abans d’arribar a dos quarts, el que fora el líder de Calle 13 va posar fi a l’espera i va aparèixer a l’escenari disposat sacsejar-nos salvatgement.

I és el que directe de Residente és pura agitació, víscera i passió. És una descàrrega d’adrenalina premeditada i conduïda pel carisma de René Pérez, per l’acompanyament d’una banda d’instrumentistes que magnifiquen i potencien cada cançó, cada lletra i cada so sense mesura, i per un espectacular i cuidadíssim desplegament de llum, imatge i vídeo.

Al llarg dels cent minuts d’actuació, els temes més celebrats i ballats de Calle 13 van compartir escenari amb els del seu darrer àlbum que porta el mateix nom que l’artista boricua: Residente. Un darrer treball que ha resseguit el rastre contingut dins del seu ADN i que l’ha portat a recórrer el món sencer per descobrir i treballar conjuntament amb les sonoritats i els artistes de cadascun d’aquests indrets.  

Però Residente no és només una producció artística que sacseja els cossos.  Les seves lletres, caracteritzades pel seu compromís social i polític també ocupen un lloc central en l’espectacle. I és que aquest artista de Puerto Rico no perd l’oportunitat de cedir el seu espai de visibilitat i protagonisme a les lluites de les ciutats i països que visita. Així doncs, després d’un dels moments més “seriosos” del concert, amb la interpretació de "La sombra" i "Guerra", Residente va deixar pas a diferents veus del col·lectiu de manters, de lluita pels drets de les persones migrants i per la denúncia dels centres d’internament d’estrangers.

Latinoamerica va obrir el darrer tram del concert que cavalcaria sense pietat vers els malucs i els peus dels assistents fins al final. Obviant el tràmit, sovint ridícul, del sortir i tornar a entrar per fer el bis, Residente va encadenar una darrera traca extàtica que ens portaria vibrants i exultants entre les ones de "Sexo", "No hay nadie cómo tú" i "Vamo’ a portarnos mal".

Baixant a Plaça Espanya encara feien falta càntics, xiscles i aplaudiments per cremar i intentar dissoldre tota l’energia descarregada.