Roba Negra

Diverses taules llargues ocupen la part central del Centre Recreatiu de Cassà. Centenars de persones omplen els racons que queden lliures entre taula i taula. D'altres s'ho miren des de dalt i, els menys afortunats, des de fora del bar. L'espai s'ha quedat petit i és que la nit que ens promet el festival Càntut no és per menys.

Germà Negre i Roba Estesa entren com poden, fent-se espai entremig de la munió, fins arribar davant la barra. En poc més de dos metre quadrats s'hi situen els deu músics, que desenfunden els instruments i intenten fer silenci. La veu d'Adrià Dilmé prova de fer-se sentir entremig del murmuri i comença uns versos que de seguida ens són familiars: "Si el rei, vol corona...". La sala en ple esclata a cantar, donant el tret de sortida a una festa que ja no tindrà aturador.

És com si haguéssim retrocedit en el temps. De sobte, som en aquelles tavernes de poble antigues, on corre la ratafia mentre sonen cançons populars. Sense guió, sense escenari, sense sonoritzar. Només alguns instruments acústics i moltes ganes de festa. Un espai de trobada, on ajuntar-se al voltant d'una taula i cantar, tots junts, sense més preocupacions.

Germà Negre porten el timó, amb les versions iròniques i burlesques que tant els caracteritzen. Roba Estesa, en canvi, hi tenen un paper més testimonial, limitat a la presència de només tres components -Clara Colom (acordió), Clàudia Garcia-Albea (Violí) i Neus Pagès (guitarra)-, però també aporten repertori propi a la festa.

Des de la taula del centre, les àvies del poble s'ho miren sorpreses, tot deixant anar alguna ganyota mentre Germà Negre canten allò de 'En el convent de Sant Francisco, me cago en Déu, me cago en Déu, me cago en Cristo". Al final de la nit, alguna d'elles fins i tot s'atrevirà a beure de la bota entre els crits de 'que begui, que begui' del públic.

Mentrestant, dues cambreres lluiten com poden per passar entre la munió, etzibant algun cop de colze als músics quan és necessari. Els músics comencen a tocar "Va passar a Collsacabra" i la sala esclata al crit de "mestressa, jo vull ratafia". I sí, segueix corrent la ratafia. I algun gintònic, que tampoc cal que tot sigui tan tradicional.

I, com a tota festa popular, sempre hi són benvinguts els convidats sorpresa. Tot d'una apareix d'entre la munió Carles Belda i ens presenta Àngel Maresca, més conegut com 'Lo Barber' de l'Alguer. Pren la guitarra i el protagonisme i ens regala dues cançons populars de l'Alguer compartides amb terra ferma: "Què li donarem a la pastoreta" i "A la vora de la mar". Comença així un popurri tradicional a càrrec de 'Lo Barber', mentre la resta de músics intenten seguir-li el ritme.

Ja avançada la nit, el públic també vol dir-hi la seva i esclata a cantar "Filomena". Els músics no tarden a afegir-s'hi. La festa ja és imparable i per molt que sapiguem que s'acosta el final, no sembla que el públic els ho posi fàcil per marxar cap a casa. Després d'un "Arrels" cantat a ple pulmó i la ja imprescindible en tot concert de Germà Negre "El tren pinxo de Banyoles", els músics fan el primer intent de marxar.

No se'n surten i els crits de "Roba Negra" del públic els obliguen a allargar una mica més la nit. Però portem dues hores i mitja de cançons i tot té un final. Els músics guarden els instruments tot intentant obrir-se pas per marxar de la sala mentre el públic clou l'estrena del festival Càntut a la seva manera, tot cantant "Els segadors".